ELS REPTES DEL FEMINISME DE CLASSE


O com avançar des del feminisme cap a la construcció d’un projecte socialista, independentista i feminista

El patriarcat és, de forma ràpida i esquemàtica, el sistema de dominació social, polític, econòmic i simbòlic basat en la jerarquia entre els sexes de forma primordial, (tot i que també hi ha altres jerarquies d’edat i origen que hi interactuen). L’home blanc, heterosexual i cap de família restaria en l’esglaó més alt. El patriarcat s’ha combinat històricament i geogràficament amb diferents sistemes econòmics, amb variacions en els seus mecanismes de dominació.

En aquests moments, en el mode de producció capitalista a escala global, el patriarcat necessita de la acumulació capitalista, i per tant, és indestriable del sistema d’explotació i les relacions de dominació capitalistes. El progrés de la humanitat ha beneficiat històricament, tant sols, la meitat masculina de la població. La pèrdua de filiació materna, és a dir, el procés d’implantació del patriarcat, va ser la gran derrota històrica del sexe femení que transformà aquest en un mer instrument de reproducció.

Tant la divisió sexual i social del treball com la precarietat social i laboral són elements essencials pel desenvolupament capitalista. Per tant, la lluita per un lloc de treball digne ens permet plantejar la qüestió de la reducció de la jornada laboral i la necessitat del temps per a l’alliberament personal i social.

El sistema capitalista en crisi necessita formes noves d’acumulació de capital, basades en la baixada generalitzada dels salaris, l’empitjorament de les condicions laborals i en la despossessió dels béns comuns i públics: sanitat, educació, serveis socials i comunitaris. Despossessió que afecta més directament les dones ja que som les dones qui principalment ens ocupem de la cura dels altres. L’any 2011 el 93,8% dels permisos d’excedència per la cura dels fills/filles varen ser atribuïts a dones, i som el 83% de les persones ocupades a temps parcial per cuidar altres persones dependents. L’ofensiva contra les dones i, sobretot, contra aquelles dones més combatives organitzades és un objectiu central pel manteniment del sistema patriarco-capitalista. Les dones joves pateixen una precarietat laboral molt alta i que són elles les principals protagonistes de la simbiosi entre classisme, racisme i sexisme.

Al sistema patriarco-capitalista li cal la creació de còmplices necessaris per mantenir el sistema d’opressió i explotació. Aquests còmplices han estat al llarg de gairebé tot el segle XX la socialdemocràcia i els seus sindicats afins. Així, van signar els pressupostos de les guerres imperialistes amb les seves burgesies nacionals durant la I Guerra Mundial en un contracte de divisió social i sexual del treball (els homes a la guerra i les dones a la fàbrica) que va significar la derrota de les diverses revolucions europees, especialment l’alemanya, l’ascens dels feixismes després de la Gran Depressió de 1929, el pacte social després de la II Guerra Mundial o l’abandonament dels partisans antifeixistes a Grècia. La socialdemocràcia, els partits comunistes d’obediència soviètica i els sindicats, a més de pactar amb les respectives burgesies nacionals per avortar qualsevol procés revolucionari, van certificar un pacte contra les dones que suposava el seu retorn a les tasques domèstiques a canvi d’un estat del benestar que ocultava les feines domèstiques gratuïtes de les dones.

No va ser fins els anys 70, amb la segona onada feminista, que les dones van aconseguir el dret formal de la incorporació al mercat laboral i el dret a decidir sobre el seu cos (tot i que encara amb terminis i supòsits). La lluita feminista per la incorporació de les dones al mercat laboral va significar la conquesta de la independència econòmica, condició necessària, tot i que no l’única, per evitar la transacció de relacions sexuals per béns i serveis. Al mateix temps, va permetre abocar una gran part de la feina domèstica al mercat laboral i la creació de llocs de treball ocupats per dones, en aquest cas llocs de treball sovint dins l’economia submergida invisibilitzant i precaritzant per enèsima vegada el treball reproductiu. Perquè el que està devaluat en el sistema ideològic i simbòlic patriarcal són les dones i en conseqüència també el treball que se’ls assigna.

Malgrat la força del moviment feminista dels anys 70, la socialdemocràcia governant va aconseguir la institucionalització d’una part important dels col·lectius feministes. La confrontació del moviment contra el poder polític es va perdre mitjançant la cooptació de les líders feministes. L’aculturació ideològica de les dones, l’ocultació del feminisme de classe, la subordinació de les lluites de les dones de classe treballadora afavorida per un sindicalisme pactista amb la burgesia, es troben entre els principals elements que van afavorir la domesticació del feminisme i la invisibilitat del feminisme de classe i revolucionari.

La necessitat d’una nova acumulació capitalista mitjançant baixades salarials massives, retallades en les condicions laborals i despossessió dels serveis comuns i públics, ha provocat una commoció traumàtica. L’ofensiva capitalista està provocant l’expulsió de milers de dones del mercat de treball, la precarització de la feina, la migració massiva de joves, la implementació de la cultura de la por, la pèrdua de drets i llibertats personals i col·lectives i, de manera especial, la repressió de les dissidències. En aquets moments, després de la relativa aturada de la dècada dels noranta i primers 2000 s’està produint un procés de renovació generacional del feminisme que és vincula i fa seu el llegat del feminisme de classe i confrontació dels anys setanta i que ha d’assegurar la continuïtat de la lluita de les dones per la seva pròpia emancipació en contra del patriarcat i el capitalisme. Múltiples col·lectius feministes arreu dels Països Catalans s’han anat creant al llarg dels últims anys (Cau de Llunes, Gatamaula, la Ruda, Malapècora, Justa Revolta, Dones Llibertàries, Feministes Indignades, Grup de dones Feministes de Gràcia, Hora bruixa, Les filles de les fetilleres, 4 Gates, Hora Violeta, etc.). Allò més rellevant és, sobretot, que aquesta renovació és clarament de caràcter antipatriarcal, anticapitalista i amb voluntat de confrontació.

Construir el feminisme de classe revolucionari i tres voltes rebel

Si partim de que el nostre feminisme revolucionari ha de ser tres voltes rebel, agafant la divisa de Maria Mercè Marçal, i que els nous col·lectius de dones s’estan definint com a feministes i anticapitalistes, hereves del feminisme de classe, tal i com ho fa el col·lectiu Malapècora de Girona i Salt, quines han de ser les nostres línies d’acció i reflexió per a consolidar i fer créixer el feminisme de classe als Països Catalans?

  • La construcció de la memòria històrica de les lluites de les dones dels Països Catalans i el món.
  • Defensa dels llocs de treball. La majoria de les dones catalanes treballen al sector serveis on s’accentua la precarietat laboral i de la vida.
  • Defensa dels serveis públics. La lluita contra les retallades i les privatitzacions dels serveis públics universals contenen una clara dimensió sexista al costat del component classista i racista.
  • Avortament i dret al propi cos. La proposta de reforma de la Llei d’avortament del 2010 era profundament classista i afectava, sobretot, les dones treballadores, pobres i empobrides. El control dels cossos de les dones és un dels pilars fonamentals del sistema patriarco-capitalista.
  • La lluita contra les violències patriarcals. Els factors que perpetuen i mantenen la violència contra les dones van més enllà de les situacions econòmiques concretes de cada moment. Sense la independència econòmica de les dones, el reconeixement de les tasques de la llar, els drets de les treballadores sexuals, el dret a les dissidències sexuals, la lluita activa contra tota mena de violències, des de les més subtils a les més evidents no hi ha possibilitat d’avançar seriosament contra tots els tipus de violència patriarcal.
  • La lluita contra els micromasclismes. El masclisme és la ideologia i les pràctiques de superioritat masculina en les seves formes de micropoders, ni els moviments socialistes, independentistes i feministes son immunes a reproduir les relacions de poder pròpies del sistema dominant patriarco-capitalista. Aquestes relacions de poder no són exclusives de les relacions heterosexuals sinó que es produeixen també entre homes i entre dones.
  • Cal articular les lluites en clau antipatriarcal, anticapitalista i contra totes les opressions i dominacions del sistema. Construir el subjecte revolucionari que unifiqui la lluita contra totes les opressions i explotacions és un dels gran reptes i una de les tasques necessàries per a canviar el sistema.

Com a conclusió

El feminisme de classe, la construcció d‘un nou model de societat lliure d’explotacions i opressions, ha de ser assumit i present en totes les lluites antipatriarcals i anticapitalistes. Cal superar la poca visibilitat del feminisme de classe i enfortir-lo enfront al sistema dominant a la vegada que també ha d’exercir de motor del feminisme en general. Cal que les dones treballadores s’organitzin entorn els punts més amunt enunciats perquè esdevinguin un subjecte de lluita que visualitzi la nova societat sense classes ni opressions nacionals ni de gènere.

 

Adaptació per a Espineta amb Caragolins de diversos autors i autores per a la Tanyada, òrgan d’Endavant (OSAN), hivern 2015.

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*