En els teus ulls he vist la llum que canviarà el demà


“Suportable és la tasca quan molts comparteixen la fatiga” Homer

Llegiu avui aquestes línies donat que tinc una bona notícia que comunicar-vos. Si sou incondicionals d’aquesta revista, recordareu el meu anterior article “Avui com ahir, avui com demà, el mateix camí, el mateix combat” en el que posava de manifest la situació que estàvem patint un company i jo. Detallava el cas a que ens enfrontàvem d’injúries a la Corona Espanyola per suposadament cremar una foto del novell monarca imposat a cop de Constitució Felip VI. Amb unes conseqüències que arribaven fins als dos anys de presó.

Fa poc més d’una setmana vaig rebre la feliç notícia que l’Audiència Nacional sobreseia el nostre cas, no perquè no fos delicte el fet d’incendiar el rostre de qui ha heretat el jou d’una dictadura, sinó perquè no es podia acusar a ningú (amb les proves que disposaven).

Vaig sentir-me molt alleugerit per tot plegat. I no, especialment, per mi. Va ser una especial alegria per a tots aquells qui m’han fet costat en aquesta situació. Pels pares que han hagut de suportar l’angoixa tots aquests mesos que a tots se’ns han fet eterns d’incertesa, pels camarades i les seves ganes de fer turisme d’interior, persones que m’han donat costat de forma individual… Va per tots vosaltres.

Permeteu-me que comparteixi una petita reflexió amb vosaltres, lectors. Des de que naixem fem accions, ens movem, experimentem, tracem un camí. Un camí que anem desenvolupant. Unes parts les farem rient, altres plorant. De vegades acompanyats, de vegades sols. Moments fàcils, moments que semblaran impossibles de superar. Són fases. La nostra ruta, la fem nosaltres i no sabem ni quan ni com acabarà. Fa poc perdíem un gran amic i company, en Xupi, a qui aprofito per dedicar-li també aquesta modesta victòria. I ell, em serveix de perfecte exemple per il·lustrar el que intento voler mostrar. Una persona que tot i el massa poc temps que hem pogut gaudir i el seu pas fugaç en els nostres camins va viure la seva vida fins l’últim moment. Sense lamentacions, sense por. Així és com hem d’avançar amb el coratge per davant i fent de la nostra vida una bonica obra d’art de lluita i amor. Traçant la història, la nostra història. La història que nosaltres plegades canviarem.

Finalitzaré amb el formalisme, òbviament necessari i imprescindible, d’agrair a totes les persones (impossibles d’enumerar pel gruix que suposaria) que m’heu ajudat, que heu estat al meu costat, que m’heu deixat missatges d’ànim… Gràcies a TOTS.

La lluita continua i avui més que mai entenc el significat de la frase “si ens toquen a una ens toquen a totes”

Salut!

Marc Tuset

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*