PROBLEMES PER A LA CONSTRUCCIÓ DEL SOCIALISME ALS PAÏSOS CATALANS (Primera part)


Aquest article està escrit en dues parts, la segona apareixerà el mes vinent. Disposo de molt poc espai, les reflexions esquemàtiques, els dubtes, aportacions, contradiccions… que segueixen venen motivades per l’aportació de Manel López “Història contemporània dels Països Catalans” a la II Trobada de formació i debat de 21 i 22 de febrer de 2015 a Sabadell, organitzada per Endavant (OSAN). No plantejo solucions, plantejo problemes i volen ser un intent més de generar debat. De ben segur que Espineta & Caragolins (E&C) publicarà les possibles respostes, aportacions, crítiques que se’n derivin, i de fet us encoratjo a fer-ho, doncs el que hi ha en joc és la sort del nostre poble.

En recents aportacions fetes per Borroka Garaia , “Sí a la toma del palacio de invierno, 1-4” se’ns diu correctament que <un escenari tàctic que no estigui integrat en una estratègia de ruptura (que s’ha de teoritzar, desenvolupar i posar en pràctica des d’ara mateix) es converteix en tacticisme i li impossibilita –a l’escenari– sortir del reformisme al no ser objectius tàctics d’un pla estratègic revolucionari de llarg abast sinó que com a molt supera les fronteres de la promesa o l’oportunisme sense direcció>.

Entenem que la contradicció principal en la que ens trobem la humanitat sencera és la del Capital-Treball. D’altres que considerem importantíssimes com la qüestió nacional o el patriarcat les raonem com a contradiccions secundàries que la lògica subordina a la primera. Doncs és la tendència decreixent de la taxa de guanys la que fa impossible la vida humana en capitalisme, més enllà quin sigui l’imperialisme regional hegemònic (el yanki-europeu, rus o xinès), o més enllà del sexe que tingui o parli el següent que gosi atacar la humanitat amb una bomba nuclear (que segurament serà home i de nació opressora), bomba produïda per la lògica del mode de producció capitalista. És aquesta veritat la que ens diu que anem contrarellotge, la burgesia pot acabar amb la vida humana a la Terra.

Entenent doncs aquesta urgència deduïm que la classe treballadora exclusivament començarem a resoldre el problema si, amb l’objectiu de la construcció del comunisme, previ socialisme, avancem cap a la presa del poder (que no del govern).

Presa del poder? Si, això és innegociable.

És possible prendre de nou el poder per assalt tal i com van fer els comuners i comuneres al Paris de 1871? És possible prendre el Palau d’Hivern com van fer els i les botxevics el 1917? És possible un Dien Ben Phu a l’europea? Com ha de ser aquesta presa del poder? En ple segle XXI? A la Unió Europea? Amb l’emergència dels BRIC? Amb la burgesia organitzada a nivell mundial? Amb la tecnologia, armes i el control social que hi ha? Amb el munt de feixistes, mercenaris de tot tipus i l’OTAN infiltrats fins la medul·la en cadascun dels estats? Amb la burgesia armada nuclearment?

Sinó visualitzem les condicions mínimes de com ha de ser la presa del poder i hi adaptem de manera conseqüent les nostres tàctiques, seguirem fil per randa les ensenyances del fundador del reformisme, Eduard Bernstein: “la finalitat, els objectius, no són res. El moviment ho és tot”.

Stathis Kouvelakis, membre del comitè central de Syriza en una entrevista recent ens ho deixa clar. Per molta independència formal de la que pugui gaudir un estat d’europa, el govern de torn, dependent econòmicament, intervingut de manera prèvia i permanent, és incapaç de desenvolupar el programa pel qual ha estat votat. Si no hi ha una estratègia, i en conseqüència un mètode, per tal de superar la UE, l’OTAN, l’euro… repetirem l’estupidesa del reformisme grec que tan car pot sortir.

Si volem avançar en una direcció coherent amb els objectius que perseguim hauríem de consensuar que la independència formal és dependència real, subordinació a la Troika i l’OTAN. Un poble serà independent quan sigui independent del capital. Per tant, el nostre objectiu d’independència s’hauria d’identificar en la nostra estratègia de presa del poder i aquesta hauria d’estar integrada en una estratègia internacional també de presa del poder, amb l’objectiu del comunisme.

En aquest sentit, si tinguéssim una estratègia de presa de poder, el mètode que hauríem de seguir per aconseguir una veritable independència possiblement seria diferent al mètode militant que anem practicant i reproduint, segurament no donaríem tanta importància a la participació en els parlaments burgesos com ara fem degut a l’espontaneïtat dominant.

Per tot el que s’ha dit més amunt, doncs, la lluita unilateral, i per tant antidialèctica, cap a la independència, a part de ser una estupidesa teòrica, ens condueix a una derrota assegurada, com bé demostra Andrés Fernández al seu article “El deute de l’esquerra amb l’esquerra” al núm. 6 d’E&C. La independència dels Països Catalans, la independència feminista i socialista de la nació catalana, no pot ni plantejar-se sense una aliança internacional, sense una aliança, com a mínim, amb els pobles i les classes treballadores d’europa.

Com, doncs, hem de construir la nació de classe? Com hem de contribuir des dels Països Catalans a la construcció del socialisme? Com ha de ser el socialisme català? Quin subjecte col·lectiu ho ha de fer? Qui és el Poble Treballador dels Països Catalans?

El mes que ve seguirà la segona i última part.

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)11

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*