PROBLEMES PER A LA CONSTRUCCIÓ DEL SOCIALISME ALS PAÏSOS CATALANS (II)


Segona part

Quatre paràgrafs, aparentment inconnexos i contradictoris, per després seguir amb l’exposició d’ingredients provocadors:

  1. Llegeixo una petita nota a l’inici del “Llibre Roig dels Països Catalans” editat per la CUP i la campanya Som Països Catalans el 2014. A la primera pàgina apareix una cita descontextualitzada de Joan Fuster: <La nostra pàtria és la nostra llengua>.
  2. Marx diu als seu text “Formacions econòmiques precapitalistes”: <El llenguatge mateix és tant producte d’una comunitat com, en un altre sentit, ho és l’existència de la mateixa comunitat. És, per dir-ho d’alguna manera, el ser comunal que parla per si mateix>. I Iñaki Gil de San Vicente afegeix al seu text “¿Qué por qué soy comunista e independentista?”: <La llengua d’un poble és el poble que parla per si mateix, és l’auto-conciència de la comunitat>.
  3. Els Països Catalans de per si no són ni poden ser subjecte revolucionari si entenem que en cada nació hi conviuen dues nacions, la nació explotadora i la nació proletària. En tot cas el que pot ser subjecte revolucionari és el Poble Treballador dels Països Catalans.
  4. Explica el company Xavier Magrinyà al seu article “Del liberalisme econòmic al liberalisme lingüístic” publicat al núm. 10 d’Espineta & Caragoins (E&C) que és amb la revolució burgesa de la França de 1789 que s’identifica un estat amb una llengua, i que <el fet de parlar i promoure aquestes llengües “patueses” en els territoris d’on són ancestrals és un símbol de lluita antiimperialista, de no voler ser assimilat per l’opressor>.

Acabava la primera part d’aquest article en el número anterior amb les preguntes: Com hem de construir la nació de classe? Com hem de contribuir des dels Països Catalans a la construcció del socialisme? Com ha de ser el socialisme català? Quin subjecte col·lectiu ho ha de fer? Qui és el Poble Treballador dels Països Catalans?

És imprescindible estar atentes al devenir de les lluites de la resta de pobles i classes treballadores que ens acompanyen en l’objectiu de la construcció del socialisme. A ningú passa per alt que a la respectada i exemplar Euskal Herria han passat coses, que hi ha lluita interna, que apareixen noves i/o s’actualitzen velles idees. En aquest sentit, assumint la irresponsabilitat de la transferència, sabent que és un error metodològic majúscul el fet de copiar-pegar un anàlisi aplicat per una realitat en una altra i que de marxista no en té res, tot i així, faig una adaptació d’una aportació que fa Jon Ibaia militant d’Herri Gorri al seu text “A proposito del Pueblo Trabajador Vasco: sujeto, conciencia y autodeterminación socialista (2a part)” i la poso en referència al nostre poble. No es tracta de si comparteixo o no el que en resulta. El que si que en resulta és la necessitat de socialitzar aquest debat, de provocar-lo. Així doncs, aquí va l’experiment:

<El Poble Treballador Català és objectivament explotat però això no el converteix en subjecte revolucionari, s’ha de construir com a tal, cal una teoria d’avantguarda que sigui el requisit de la seva transformació en subjecte.

<El Poble Treballador dels Països Catalans, tot i estar objectivament enfrontat al Capital, aquest enfrontament no s’expressa en ell de manera conscient. Té en ell diferents identitats lingüístiques i culturals de referència. Per a una gran majoria d’ells els Països Catalans no suposa un marc significatiu polític i ideològic.

<La transformació del Poble Treballador dels Països Catalans en subjecte de transició socialista no pot tenir com a condició necessària la identitat cultural/lingüística com a element estructurador i des del qual sigui interpel·lat. Cap identitat cultural/lingüística pot ser acceptada com a requisit per formar part de la classe i del Poble Treballador dels Països Catalans des del moment en que pugui ser instrumentalitzada com element de divisió del Poble Treballador dels Països Catalans i com a cavall de Troya de l’interclassisme petit-burgès i burgès. No pot crear-se un subjecte nacional i de classe, de manera apriorística, sense caure en el nacionalisme i l’activació d’un nacionalisme de resposta, sigui d’un o altre tipus.

<L’independentisme és un concepte adequat per representar la realitat heterogènia del Poble Treballador dels Països Catalans, com a ideologia estesa entre diferents sectors del Poble Treballador dels Països Catalans, convivint amb d’altres sectors sovint majoritaris que o simplement hi estan en contra, o no els reconeixen, o que poden arribar a reconèixer la seva realitat històrica, lingüística, política i ideològica però no reconeixen els Països Catalans ni es declaren independentistes.

<La construcció del subjecte revolucionari Poble Treballador dels Països Catalans necessàriament ha d’unificar al voltant d’una estratègia de classe, la diversitat identitària/cultural, la lluita contra el patriarcat i la condició de la dona com a sector del mateix sotmès a una explotació i opressió aguditzada.

<L’eix que necessàriament unifica en un subjecte revolucionari Poble Treballador dels Països Catalans, des de l’internacionalisme de classe és l’autodeterminació socialista, com a procés en el que la sobirania política i econòmica als Països Catalans es constitueix com a possibilitat per avançar en la construcció d’un poder popular, una hegemonia del socialisme com a ideologia i cosmovisió del Poble Treballador dels Països Catalans i una transició cap a un sistema econòmic obert a formes de socialització, planificació i regulació socialista. Un concepte d’autodeterminació, per tant, que des del seu caràcter democràtic integra l’heterogeneïtat del Poble Treballador dels Països Catalans.>

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*