De plaça en plaça fins a la victòria

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El 15 de maig de 2011 diverses manifestacions aïllades a l’estat espanyol van desencadenar un dels episodis de mobilització popular més remarcables dels últims 40 anys. A Madrid 100 persones van acampar la primera nit, a Barcelona va ser el dia següent. A poc a poc es va anar escampant la taca arreu, a vegades més enllà de les fronteres de l’estat. Moltes places dels Països Catalans, més enllà de les capitals importants, van ser ocupades, Amposta, Alcoi, Badia del Vallès, Barberà, Benicàssim, Benidorm, Canet de Mar, Cornellà, Dènia, Esplugues, Elx, Gandia, Igualada, La Vall d’Uixó, Manresa, Parets, Sant Cugat, Sant Feliu de Llobregat, Santa Coloma de Gramanet, Vic, Olot, Tossa de Mar, Torrevieja, Reus, Tortosa, Valls… En una mostra de que les protestes importants poden sortir de l’esfera de comoditat que confereixen les grans capitals i les seves mobilitzacions.

El 15-M va ser un terratrèmol social i polític molt fort i en un moment clau. És cert que cada cop hi havia més protestes i més gent cabrejada. Però no quallava enlloc, es necessitava quelcom que trenqués radicalment amb el que s’havia fet fins ara. Una cosa que deixés descol·locats a parts iguals sindicats, partits i organitzacions.

 

A Catalunya la mobilització va gaudir de molt suport entre la població en general. Segons diverses enquestes més d’un 70% donava suport a les reclamacions de Plaça Catalunya. La plaça va aconseguir aglutinar dins de les seves propostes diverses lluites que s’estaven expandint, les estudiants i professorat, el personal sanitari, els afectats per l’hipoteca, així com la lluita contra la repressió. Aquesta última va estar molt present, el desallotjament del dia 27 de maig va causar un rebombori molt gran, les claríssimes imatges deixaven en ridícul qualsevol que s’atrevia a defensar l’actuació dels Mossos i va mostrar la necessitat d’articular una resposta solidària que ajudés a qualsevol persona que es manifestava i era represaliada. Rereguarda En Moviment va ser aquesta resposta, brindant fins i tot un servei d’advocats per a qui patís una situació repressiva. Un col·lectiu que també va saber treballar amb altres organitzacions antirepressives com ara Alerta Solidària. A dia d’avui Rereguarda segueix treballant, editant material informatiu, organitzant i aglutinant lluites antirepressives.

L’assemblea de Plaça Catalunya va fer una aposta forta per al dia 15 de juny, uns pressupostos de la Troika s’havien d’aprovar. La mobilització va ser espectacular bloquejant la cambra diverses hores i casi evitant la seva aprovació. Un desplegament amb agents infiltrats va ser suficient per posar tota la premsa i l’opinió pública en contra de la mobilització.

 

Quant es parla de que si tot va acabar en Podemos m’agafa el riure. Una mostra més de com el terratrèmol segueix causant rèpliques. Però si voleu caure de cul a terra sempre podeu llegir a Thierry Meyssan en el seu article “«Noche en pie», un movimiento para mantenernos de rodillas”. Situant el 15-M com a obra de la CIA i dins del sac de Ghezi, Tahrir, Maydan… Està claríssim que el 15-M va evitar la revolució proletària que hi havia preparada a l’estat espanyol per al 2011 (notin la ironia). En el seu article afirma que el 15-M defensava la permanència de l’UE, sense comentaris. Cap tipus de capacitat analítica, el seu anàlisis és més proper al que fa qualsevol mitjà de comunicació Occidental que tan crítica. S’ha de saber analitzar amb molta més profunditat un moviment molt complex amb tantes assemblees i focus diferents. Amb unes realitats locals molt diferents en cada territori.

En conclusió, no ens convé oblidar com de rellevant per al moment i per a moltes persones va ser el 15-M i tot el que es va generar al seu voltant. Us ho diem els que el vam viure.

Lluís

PD: No deixeu de llegir Thierry Meyssan.

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*