Qué fer enfront una detenció policial

Foto de Fotografías Emergentes (CC) via Flickr

Segurament alguna vegada t’has trobat involucrat o involucrada en un procés de detenció policial. No ? Encara no t’ha tocat ? No et preocupis, les contradiccions que ens genera el sistema capitalista provoquen que la classe treballadora, tard o d’hora, desarmi i qüestioni frontalment tals contradiccions, que pretenen oprimir els pobles. És una situació de lluita permanent entre opressors i oprimits, on sovint acaba materialitzant-se a la pràctica amb tot tipus de repressions com ara detencions, empresonaments, marginació social, assassinats, etc. En aquests breu article procuraré que tu, lector o lectora que et trobés desemparat davant l’estat que ens envolta, disposis d’unes armes que ara mateix no tens i que considero que et poden ser útils a l’hora d’afrontar una detenció policial.

Degut a l’ajustat espai del que disposo, deixaré per una altra ocasió la tipologia de detencions que l’ordenament jurídic reconeix i em centraré a parlar sobre la que més m’interessa en aquests cas, que no és altra que la detenció practicada pels cossos i forces de seguretat de l’estat.

Primerament ens ha de quedar ben clar que la detenció no es materialitza quan ens posen les esposes i se’ns enduen a comissaria, sinó que des del mateix moment que en priven de la nostra lliure circulació que és un dret fonamental recollit a la “Carta Magna” espanyola[1] (que ens hi em d’emparar sempre que pugem, perquè no entenen altra legalitat que aquesta. com a mínim a dia d’avui. Però el que no saben és que tot és transformable). Per tant, des del mateix moment que voluntàriament o involuntàriament ens trobem privats de la possibilitat de circular lliurement, ens trobem detinguts i aquí se’ns obre tot un ventall de drets com a detinguts que podem i hem de fer valer i que a continuació exposaré, però abans m’agradaria destacar una figura fictícia jurídicament, que fa servir molts cops la policia per no reconèixer que ens trobem detinguts que es la paraula “retinguts”. Aquesta figura de “retenció” no existeix legalment. El Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en contra de la “retenció” manifestant que no existeix cap figura jurídica entre mig de la llibertat i la detenció. Per això, o s’està detinguda, i això implica gaudir immediatament de tots els drets de l’art. 520 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (en endavant Le. Crim), o s’està en llibertat de moviment. Per tant cap persona pot estar retinguda, jurídicament parlant, i si a alguna persona se l’aplica aquesta peculiar i il·lusòria figura, en definitiva el que s’estarà produint no serà més que una detenció il·legal, i enfront d’això, s’haurà de presentar un “Habeas Corpus” (concepte que veurem en una altra ocasió) i denunciar els autors d’aquesta detenció il·legal.

Una detenció no es pot practicar mai arbitràriament (o no s’hauria de de poder fer tot i que sovint acostuma a passar) i per tant, disposem d’un dret d’informació[2], tal i com preveu la Le. Crim i la CE i inclús la Comissió Europa de Drets Humans (CEDH). En aquest sentit, la regla general obligatòria és la de que en el moment que ens detenen, ens informin de manera immediata dels fets que se’ns imputen, les raons motivades de la present detenció i dels drets que ens assisteixen. En aquest sentit, la llei també estableix que les preguntes en un interrogatori han de ser directes i no contenir al·lusions que pugin induir a la confusió. En la redacció de la declaració han de constar totes les preguntes i respostes. És important comprovar que en la fulla o fulles transcrites no hi hagi cap espai en blanc que permeti afegir coses que no em declarat i si fos així, signarem en tots ells per a que no els pugin emplenar amb declaracions que no em fet. Desprès de la declaració, ens han de concedir uns deu minuts per poder parlar amb el nostre advocat.

Quan temps podem estar detinguts ? Que vol dir la llei quan menciona “el temps estrictament necessari[3]” ? Existeix algun límit a aquesta falta de concreció ?

La naturalesa de la detenció es troba estretament renyida amb la possible delimitació temporal d’aquesta mesura. Vull dir que en principi, com he avançat, aquesta hauria de durar el temps estricament necessari per realitzar les investigacions dirigides a aclarir els fets, tal i com disposa la CE en el seu art. 17.2 i l’art. 520.1, II de la Le. Crim. Ara bé, això no queda així ja que pel cas de la detenció, els mateixos preceptes legals citats preveuen límits temporals concrets, tot i que existeixen certes divergències entre ambdós textos que a continuació veurem.

L’art. 496 de la Le. Crim preveu un límit temporal de 24 hores; l’art. 520.1 II de la Le. Crim estableix que aquest no podrà durar més que el temps estrictament necessari i, en tot cas, mai de duració superior a 72 hores i l’art. 17.2 de la CE fixa el límit màxim en 72 hores[4]. Per tant, com podem apreciar, la legislació espanyola és ambigua en aquest sentit i per tant dona marge a una pluralitat d’interpretacions, que pel que aquí ens interessa, enfocarem de la següent manera (que a la vegada es la majoritàriament acceptada per la doctrina):

Hem d’argumentar sempre a favor del que disposa l’art. 496 de la Le. Crim i exigint sempre que ens deixin en llibertat o que passem a disposició judicial, passades 24 hores des de la nostra detenció en virtut de que els articles 17.2 CE i 520.1, II de la Le. Crim estableixen literalment “[…] y, en todo caso, en el plazo maximo de 72 horas.”. Així doncs, aquest còmput d’hores no ha de complir-se estrictament, (recordem que el mateix text constitucional esmenta que haurà de durar estrictament el temps necessari i ni un minut més) i per tant, quedant a justificació expressa la prolongació més enllà de 24 hores de detenció.

Finalment, i d’una manera breu que en una altra ocasió desenvoluparé més, és important que com a detinguts, sapiguem quins son els nostres drets, a efectes de no incórrer en detenció il·legal. El primer requisit o dret quan ens trobem detinguts, és ser informats immediatament, d’una manera compressible, entenedora i immediata, dels següents drets:

  1. Dret a guardar silenci no declarant si no volem, a no contestar alguna o directament cap de les preguntes que ens formulin, o simplement manifestar que declararem quan ens traslladin a disposició judicial.
  2. Tenim dret a no declarar-nos contra nosaltres mateixos ni contra un tercer i també a no confessar-nos culpables ni decalar culpable a ningú. Per regla general, és preferible que la declaració la fem davant de l jutgessa i no davant de la policia, ja que això ens dona un marge de temps per a que la nostra advocada pugi estudiar amb més deteniment els fets i les possibles investigacions que pesen sobre nosaltres.
  3. Dret a que se’ns designi una advocada i a sol·licitar la seva presència per a que ens assisteixi a les diligències policials i judicials de declaració i intervingui en qualsevol reconeixement d’identitat del qual pugem ser objecte. Si com a detingudes no disposem d’una advocada, tenim dret a que se’ns en designi una d’ofici, sempre que ens trobem sota els requisits legals per sol·licitar-ho42. En tot cas quan se’ns hagi designat una advocada, aquesta ha d’estar present en l’acte de declaració sent contrari a la llei pel cas de que no es produís així, podent donar lloc a una invalidació de la declaració. En aquest sentit, la funcionaria o autoritat pública que pugés impedir o obstaculitzar aquest dret a l’assistència d’una advocada (ja sigui impedint-nos la comunicació amb aquesta o induint-nos a renunciar a l’assistència lletrada), serà sancionat amb la pena de multa de 10 mesos i la inhabilitació professional de 2 a 4 anys[5].
  4. Dret a que es posi en coneixement familiar o a la persona que desitgem, el fet de que em estat detingudes i el lloc concret on se’ns custodia. Les persones estrangeres tenen, a més, el dret a que en les mateixes circumstàncies es comuniqui a la oficina consular del seu país.
  5. Dret a ser assistís gratuïtament per un intèrpret, quan es tracti d’una persona estrangera que no comprengui l’idioma o no parli el castellà.
  6. Dret a ser reconeguda pel metge forense o el seu substitut legal i , en el seu defecte, pel de la institució en la qual es trobi o per qualsevol altre depenent de l’estat o d’altres administracions públiques.

Albert S. Altisent

  1. Art. 17.1 i 19 de la Constitució española (en endavant, CE)
  2. Art. 520.2 de la Le. Crim, art. 17.3 de la CE i articles 5 i 6 de la CEDH.
  3. Art. 17.3 de la CE i art. 520.1.II de la Le. Crim.
  4. Art. 537 del CP.
image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*