Capital i innovació, els dos camins de la indústria farmacèutica


El passat novembre coneixiem com un estudi per una injecció anticonceptiva masculina va ser interromput per l’aparició d’efectes secundaris als seus 320 participants. Concretament van reportar que la meitat tenien problemes d’acné, una cinquena part trastorns de l’estat d’ànim, i un augment de la líbido en una tercera part[1]. Del total d’efectes adversos, una gran majoría eren considerats com a lleus, en una escala de lleu-moderat-greu.

La injecció, en canvi, tenia l’efecte anticonceptiu buscat, en quasi un 96% dels participants es reduïa la concentració d’espermatozoides per sota dels valors per a que es produeixi l’embaràs. Mentre que en un 87% dels participants es considerava com a satisfactori les injeccions de testosterona i progesterona com a métode anticonceptiu, el comité de seguretat va considerar que els efectes secundaris eren prou severs per a suspendre l’assaig clínic.

Aquests efectes secundaris reportats seran familiars per a moltes dones que prenguin la píldora anticonceptiva femenina. En aquesta píldora els efectes són ansietat, augment de pes, nàusees, mal de cap o sangrat. A simple vista no semblen tan diferents dels efectes que van fer suspendre l’estudi de l’anticonceptiu masculí.
La primera pastilla anticonceptiva va ser comercialitzada als anys 60 a Estats Units, i arribà a Espanya a l’any 1964. Els seus mecanismes d’acció consisteix en impedir l’ovulació per l’acció d’hormonones sintétiques, el mateix principi que es volia testar en l’assaig clínic de l’injecció anticonceptiva masculina.

La innovació en nous métodes anticonceptius ha proporcionat en els últims anys nous productes que responen a idees molts més antigues, com el preservatiu femení, o l’implant hormonal. Tot i que aquests métodes són un avanç, avui encara hi ha un alt nombre d’embarrassos no desitjats al conjunt de l’Estat Espanyol. Les causes més importants són la falta d’ús de mètodes anticonceptius i el mal funcionament dels que s’utilitzen. Per això sempre seria positiu que un nou métode com la injecció masculina que finalment s’ha descartat, pogués estar disponible. També, perquè els indesitjables efectes secundaris siguin «compartits» per homes i dones, i es pugui alternar l’ús.

La recerca i desenvolupament de nous mètodes anticonceptius per part de la indústria farmacèutica s’ha reduït, tal com s’explica a un article «American Journal of Public Health[2]», al 1973 hi havia 13 grans companyies investigant sobre nous métodes, al 1987 havia baixat a 4 companyies activament investigant, una situació que no ha canviat en l’actualitat.

Desde descoberta d’un nou principi actiu fins al seu ús com a medicament passen bastants anys, es considera que entre 15 – 20 (depenent del tipus de medicament) de mitjana. Les proves i requeriements que ha de passar són molt exhaustives. En moltes ocasions, el timó cap als nous medicaments no és sinó la busca d’enormes beneficis. Per això ens trobem amb importants departaments de «marketing» a totes les companyies farmacèutiques, que tracten de buscar «perfils» per als seus productes.
Com que els projectes són mig termini, desde les companyies s’avalua el «risc» de cada nou projecte. Els projectes amb poc «risc» són els que amb més probabilitat generaran molts beneficis. Aquests criteris han aconseguit augmentar els beneficis de les indústries, com en el cas de les píldores anticonceptives, i també han reduït la innovació, contribuint clarament a que els mètodes anticonceptius d’avui en dia siguin molt similars als que ja disposàvem en el passat.

La indústria farmacèutica él destí de molts professionals de l’àmbit científic, química, farmàcia, biologia i medecina, entre d’altres. La seva feina està segrestada, que en nom de minimitzar «riscos» (financers) i la «rendibilitat», redueix l’enorme potencial científic i humà que es podria aplicar amb un model que socialitzi els beneficis de l’investigació. Com d’altres indústries, disposem d’uns recursos limitats, unes dificultats intrínsiques i diferents necessitats en funció de variants demogràfiques i regionals, però no es possible que interessos tan dispars com el creixement del capital i les necessitats sanitàries de la majoría de persones arribin sempre a un enteniment.

El que es desitjable, és una major unió entre treballadores i treballadors de l’àmbit científic, per trencar amb el model de «medicines per a qui les pugui pagar», com deia al 2014 el conseller delegat de Bayer Martijn Dekkers. És desitjable i també és necessari. Avui en dia observem una desigualtat social en quan a l’afectació de malalties i d’altres aspectes de sanitat pública. El nombre d’embarassos no desitjats és major quan menor és la renta per càpita.
Aquestes desigualtats també tenen un aspecte de génere. Hi ha malalties que afecten a les dones, com la endiometrosi, amb una afectació estimada d’un 10-15% de la població, no tenen cura. També certs trastorns de l’alimentació, com l’anorexia o la bulímia, tenen una afectació molt desigual. El model patriacal té el seu reflexe en la política sanitària.

Esperem que aquesta pinzellada de la indústria farmacèutica dintre del model actual de producció capitalista, serveixi d’estímul per a treballadores i treballadors compromesos, també de l’àmbit de farmaco-sanitari, per a combatre’l, i recuperar en primer lloc, el fruit de la seva feina i esforç.

 

Virgili Zulueta

 

  1. http://press.endocrine.org/doi/10.1210/jc.2016-2141?url_ver=Z39.88 2003&rfr_id=ori:rid:crossref.org&rfr_dat=cr_pub%3dpubmed
  2. Siegel Watkins, E. How the pill became a lifestyle drug? The pharmaceutical Industry and birth control since 1960. American Journal of Health, Vol 102, N 8.
image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*