La trampa del creixement capitalista


Propostes utòpiques i alternativa socialista

A l’article del mes passat comentava el malbaratament alimentari i l’abast d’algunes propostes parcials per evitar-lo. Un cop detectat l’origen del problema i identificat el gran depredador, el modus de producció capitalista, que funciona augmentant les desigualtats i la degradació del medi ambient , cal examinar-ne les alternatives proposades i el seu efecte des que va espategar la crisi estructural.

Desprès del “crack” de 1929 es van posar en marxa als EE.UU. projectes d’inversió pública per estimular una economia que no tenia demanda del sector privat. La teoria de J.M. Keynes va xutar la pilota de la crisi cap endavant, incrementant el deute públic per injectar diners al poble i animar el consum, la teoria era recuperar l’ocupació i el creixement com fos per evitar el col·lapse del sistema. Grans bancs i institucions imperialistes van muntar un esquema mundial de drenatge de capitals cap als països occidentals bastint allò que s’ha conegut com “la societat del benestar”. Justament era el que ara cau a troços davant els deutes astronòmics que s’han acumulat, els canvis tecnològics que fan impossible que el sistema proporcioni ocupació a tothom -ni que sigui precària i mal pagada- i l’urgència de canviar de modus de vida i de consum per l’amenaça del canvi climàtic.

Així doncs, allò que era la Biblia de tots el reformistes i els sindicalistes del pactesocial i la col·laboració de classes, el creixement basat en el foment de l’obra pública i les polítiques industrials que afavoririen l’ocupació i la millora social, ha quedat esmicolat pel mateix desenvolupament de la crisi, que du a retallar despesa pública, a privatitzar els serveis i fa impossible el paradigma de seguretat i previsibilitat de la feina, la pensió, l’habitatge, etc. La crisi estructural i el mateix desenvolupament tecnològic (la “revolució industrial 4.0”)acaben amb el miratge d’estabilitat, “sous dignes” i interclassisme de les “democràcies” consumistes occidentals.

Les seguretats son tan sols pel gran capital, que se les garanteix acaparant els bens que escassegen o ho seran més d’escassos en el futur: el sòl urbà de les grans ciutats com Barcelona, les fonts i la distribució de l’energia (el petroli i els oleoductes són la base de les guerres de Síria i de l’Irak), fins a la compra massiva de terra conreable arreu del món. Això darrer està documentat al llibre de F. Pearce “The landgrabbers” on explica la carrera d’alguns estats com l’Aràbia Saudita i els Emirats per adquirir centenars de milers d’hectàrees a països com Senegal, Etiòpia, Sudan i Pakistan. Empreses coreanes com Daewoo es queden la terra de Madagascar i Benetton compra al Sud de l’Argentina un territori equivalent a la meitat de Catalunya. Indonèsia ha venut a les multinacionals de la fusta i l’oli de palma extensions encara més grans, fent desaparèixer la selva tropical de Borneu i altres illes; el mateix passa a l’Amazònia brasilenya i peruana …

Llavors el debat ja no pot ser si hi ha prou terra i tecnologia per alimentar tota la humanitat encara que creixi fins a 10.000 M de persones, la qüestió es que, ara mateix, el sistema ja està expulsant els agricultors tradicionals i destruint les cultures cooperatives i autosuficients dels indígenes. Es una re-colonització sagnant que aboca milions d’africans i asiàtics a la marginalitat suburbana i a l’immigració, en un fenomen molt semblant al que Marx i Engels denunciaven al Manifest del Partit Comunista, quan la burgesia es va apropiar de les terres comunals europees, esclafant la societat de l’antic règim per donar pas a l’industrialització.

La crisi alimentària es de sobreproducció, no de manca d’aliments sinó de “demanda solvent”: 11% de la població mundial pateix malnutrició per que la terra s’usa per monocultius com el cafè, la polpa de paper, els bio-combustibles, etc. i no poden adquirir aliments als preus del mercat mundial.

I essent tot això evident, continuen predominant les propostes reformistes, neo-keynessianes, ara barrejades amb noves propostes d’aparença radical i ecològica. Hi trobem el foment de la consciència individual que du a donar suport a les ONG, a les propostes cooperatives i neo-rurals, distribucions de proximitat i produccions eco-sostenibles, fora de les regles generals del mercat… Els governs i les multinacionals es renten la cara davant la pressió de l’opinió pública anunciant el reciclatge i la producció “sostenible” a gran escala -mentides enormes com la promesa del “capitalisme verd”- que no poden amagar que la “petja humana” sobre el planeta s’accelera cap a la destrucció irreversible. També hi ha els que proposen controlar el mercat i blindar els serveis públics per que no funcionin amb la lògica del benefici…

Dins d’aquest panorama de retorn al gènere utòpic, es desenvolupa des de fa uns anys la proposta que sona més radical: el decreixement econòmic per adaptar el consum humà a la capacitat biològica de reposició, fent canvis dràstics al sistema productiu, a l’ús de l’energia i als valors socials que tenim al nostre modus de vida occidental. Es una reedició del mite que, si tots canviem de costums i posem el nostre granet de sorra, hi haurà solucions globals…

Serge Latouche, economista deixeble de F. Partant i d’Ivan Illich, es l’impulsor d’aquest nou corrent parafrasejant el “socialisme o barbàrie” de Rosa Luxemburg amb un “decreixement o barbàrie” que ha exposat en diversos llibres (“La apuesta por el decrecimiento”, “Salir de la sociedad de consum”o, etc.) on parla de “descolonitzar l’imaginari econòmic”. Critica el progrés basat en creixement i desenvolupament universal i la fe en la tecnologia capaç de superar obstacles, demana canviar el concepte de modernitat i fer un gir “espiritual” cap a la recuperació del temps i de la vida (rebaixant les hores de treball, adoptant hàbits de “slow food” i alliberar-nos de la trampa del creixement a que ens obliga la societat de consum, esclavitzant els que hi son, tant com els que aspiren a entrar-hi … (i serà materialment impossible i insuportable que països com la Xina i l’India arribin al nivell de consum dels Estats Units).

Com el socialisme utòpic, la “societat del decreixement” requereix un canvi previ, ideal, de mentalitat, una mena de cura de desintoxicació del consum. Latouche parla del “nou ésser hunà” como ho ha fet el marxisme, però no planteja la revolució social. Ho fa solament per la via pedagògica, de l’auto-convenciment, un canvi antropològic sense tenir en compte les condicions polítiques i econòmiques dominants, com si les relacions socials no vinguessin determinades pel modus de producció dominant i puguessin canviar-se a voluntat de petits grups socials. Es fixa com a inspiració correcta en la capacitat col·laborativa i harmònica amb el medi de les comunitats tradicionals -aquelles que veiem com el sistema està acabant de destruir i que els seus habitants abandonen per emigrar-. La proposta del drecreixement es concreta en les vuit “R”: reevaluar, reconceptualitzar, reestructurar, relocalitzar, redistribuir , reduir, reutilitzar i reciclar. Tot això son bones intencions que donen per engegar experiències parcials, sense sentit competitiu dins del mercat i, per tant, d’abast marginal amb economies informals. Pot ser un suport ideològic per moviments de resistència i ecologistes, però per canviar el sistema cal quelcom més. El capitalisme no caurà sol per més contradiccions que tingui i catàstrofes climàtiques que vinguin: simplement accelerarà els processos depredadors i la concentració del capital. No hi pot haver decreixement voluntari dins del sistema capitalista, cal el socialisme per planificar l’economia al servei del conjunt de la humanitat. La qüestió no és prendre consciència moral pel contrast del nivell de vida d’uns i la misèria d’altres, sinó com s’auto-organitza la majoria social per enderrocar el sistema en el seu conjunt, apuntant a la propietat privada dels medis de producció i a l’estat que la garanteix. Alguns es volen estalviar el tràngol de fer la revolució i ens retornen a l’utopía clàssica i a l’impotència.

 

Toni (Xarxa Roja – Barcelona)

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*