Tot el que cal tenir en compte


Fer un exercici de memòria històrica i social sempre resulta útil per diversos motius: per a recordar on ens hem deixat allò que hem perdut, per a rememorar el lloc d’on venim, per a saber si estem molt lluny d’aquest lloc, per a saber que no som excepcionals sinó que simplement seguim… I potser podríem seguir. Però anem poc a poc i parem, a veure si podem respondre els enigmes plantejats ara que s’acosta el 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores.

On ens hem deixat allò que hem perdut?

A totes ens passa que perdem coses, perdem el nord, perdem la perspectiva o perdem de vista. Potser no totes pensem que hem perdut quelcom, diguem que jo sí que sento que alguna cosa se’ns ha caigut pel camí i he decidit quedar-me una mica als marges per a veure si ho trobo: on és aquella potència que movia centenars de milers de dones treballadores ( fabrils, domèstiques, mestresses de casa, cosidores, mineres…)? Quan parlem de les dones treballadores, parlem d’elles, amb elles o sobre elles? On ens hem deixat la senzillesa del ser carrer?

I és que hi ha una diferència entre sortir al carrer i ser carrer. Entre teoritzar o debatre sobre dones treballadores i ser-ho. Entre voler mobilitzar-les o ser-hi. Són punts de partida molt diferents. Quan hi ha manifestacions feministes o de dones als carrers, quantes som? Quines som?

Podria dir que ens perdem en discursos amb paraules estratosfèriques, o en debats interessants però de consum propi. Potser pensem que tenim molt a dir i molt poc a escoltar. Potser la nebulosa del terme classe mitjana i els seus costums ens han amarat també a nosaltres. Però també podria dir que el perill de donar per suposat que el feminisme és i ha de ser transversal és precisament diluir els principis del feminisme de classe, descafeïnar la lluita diària de les dones treballadores, usurpar l’espai d’aquestes i centrar forces en qüestions que se’ns venen com a primordials i potser no ho són tant.

Rememorem d’on venim…

Afirmar que el feminisme és i ha estat transversal és anhistòric i de fet una mirada acurada als moviments de dones dels segles XIX i XX ens deixarà ben clar que les dones treballadores ( incloses les mestresses de casa) anaven per una banda i les dones de la mitja i alta burgesia i de classes altes per una altra. Sí que podem afirmar que dins d’aquesta separació d’espais polítics hi havia diverses maneres de relacionar-se. Si prenem l’exemple de les socialistes alemanyes o americanes podem veure una relació tàctica amb les dones sufragistes per a aconseguir la consecució de certs drets per a les dones, com el vot. La diferència entre socialistes i sufragistes és que les primeres veien el dret al vot o al divorci com uns drets més, com a vies per a viure en més igualtat sense perdre de vista la lluita de classes i la transformació social, i les sufragistes veien aquests drets com a objectius. No hi havia una gran proposta de canvi del sistema en el segon cas, sí que podien identificar problemes a solucionar, però mai es proposava per part seva un canvi estructural. Les dones anarquistes, per exemple, no van fer campanya pel dret al vot, de fet la feien per l’abstenció, i proposaven altres canvis. Si bé és cert que van col·laborar en alguns espais antifeixistes amb dones i organitzacions republicanes, el cert és que l’enfrontament de classe era evident entre les dones llibertàries i les dones burgeses.

No és fins als anys quaranta que es comença a parlar, amb les dictadures feixistes encara sobre la taula, a les esferes polítiques europees de les dones com a agent conservador de la pau social. D’aquesta manera el discurs que les dones de grups catòlics, de partits de dretes, d’organitzacions de classe burgesa, havien estat repetint als anys vint i trenta per a treure les dones obreres dels carrers quedava legitimat per les Nacions Unides. Es posava fre a dècades de moviments de dones organitzant vagues, soviets, ateneus, vagues rereguardes, sindicats de dones etc. I així començava a calar, sota el discurs de la por al retorn a la guerra i a la precarietat, això de que totes les dones hem de vetllar per la pau social, i de que totes patim el mateix, que totes som iguals, això de que parlar de classe és tòxic, és tabú, i és egoista.

Estem molt lluny d’aquest lloc?

Estem més a prop de seguir la corda a això de que el feminisme de classe és vell i egoista, és tòxic i agressiu, que no pas de la lluminosa potència de canvi que tenien les nostres avantpassades treballadores. Estem més a prop de vegades del paternalisme i del saló que del colze a colze i la senzillesa honesta. Tenim eines per a oferir, per a acompanyar, per a encendre la guspira? Segur que sí, en tenim, tenim la capacitat per a afrontar l’assetjament sexual als centres de treball, crear maneres d’actuar cada cop més efectives i respondre cada cop millor. Tenim la capacitat per a capgirar el concepte de treball i parlar no només de l’escletxa salarial sinó de com ha de canviar la forma de treballar dins i fora de casa per a transformar la vida. Tenim la capacitat per a crear aquest acompanyament i aquesta resposta en casos d’agressions, en casos de desallotjaments, en casos d’acomiadaments. Però, ens falten potser dues passes per a apropar-nos al lloc on érem:

1.- Escollir bé les eines que volem utilitzar. Volem gastar energies en eines institucionals, fent del feminisme de classe un feminisme institucional, més de gestió i postura que de transformació real? O volem retornar a la recepta de tota la vida de les nostres àvies: l’acció directa, la de crear i afrontar? Escollir una o altra ens portarà de manera indefectible a teixir aliances ben diferents, i cada aliança portarà a llocs ben diferents, un d’ells ben ple de trampes. Jo apostaria per la segona, la de fer, aquesta tant perillosa.

2.- Tenir al cap que les eines que podem aportar són per a totes les dones treballadores, no són pas només per a nosaltres. Tenir clar que aportem i ens aporten. Partir d’altres postures comporta partir de la verticalitat i així parlem de dones treballadores en abstracte sense fer res pràctic. Hi ha un abisme entre pensar que tenim eines de curt termini i prou o pensar que aquestes tenen un potencial organitzatiu i revolucionari enorme. Organitzar-nos les dones treballadores, dependrà, en gran part, de la nostra predisposició de ser-hi i de les nostres ganes de qüestionar frases grandiloqüents i que bloquegen el moviment com la que diu que totes som iguals.

No som excepcionals…

Som nenes a espatlles de gegantes que de vegades confonem la nostra capacitat transformadora amb una mica d’aquella arrogància de renegar d’allò de les àvies que no és res més que la lluita de les dones de la classe treballadora. Busquem termes excepcionals pel que elles ja van fer i potser se’ns ha caigut de les butxaques. Què és tot el que hem de tenir en compte ara que es parla tant de feminismes? Una cosa: no descafeïnar la memòria i la lluita de classe de totes les que ens han precedit i les que vindran.

 

Mireia Redondo Prat, Federació Comarcal CGT del Baix Penedès

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*