El CSIC sota control

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:CSIC_1939.jpg

El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) és la institució més important de la recerca espanyola. Creada al 1939 per el govern franquista, va ser hereu d’una institució anomenada Juntas de Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (JAE), iniciada al 1907 per a impulsar la ciència espanyola. Al CSIC (o a la JAE) van treballar Santiago Ramón y Cajal i Severo Ochoa, fins a data d’avui els dos únics premis Nobel en l’ambit de la ciencia de nacionalitat espanyola.

El CISC és doncs, una institució amb molta història. Avui en dia es tracta de la tercera més gran d’Europa en quan a producció científica, i entre les 15[1] primeres del món segons alguns «rankings» que mesuren el total de l’activitat, ja sigui la producció d’articles científics, la transfèrència de tecnologia i aplicació d’investigacions, patents… etc.
«Curiosament», la pàgina oficial del órgan passa bastant de puntetes per rol d’aquesta instutució durant época franquista. Res millor per reflexar-ho que algunes paraules del seu primer president, Jose Ibañez Martín, el dia de la inauguració del CSIC al 1939:

«Queremos una ciencia católica, liquidamos, por tanto, en esta hora, todas las herejías científicas que secaron y agostaron los cauces de nuestra genialidad nacional y nos sumieron en la atonía y la decadencia…». Efectivament, el moviment polític feixista que va crear el CSIC va liquidar el que s’ha anomenat l’ «edat de plata de la ciencia i la cultura espanyola», i aquells que no van morir o fugir directament per la guerra espanyola van patir un procés de purga, o fins i tot assesinat.

Al 2014, durant la celebració dels 75 anys de la institució no va haver referència d’aquest negre passat de purga ideológica. Jose Ibañez Martin, que també va ocupar un càrrec de ministre d’educació entre els anys 1939 i 1951, va ser succeït per un altre ministre d’educació: Manuel Lora-Tamayo. El fill d’aquell ministre franquista és l’actual president del CSIC: Emilio Lora-Tamayo D’Ocon. La connexió entre passat i present és a través de l’arbre familiar, una situació típicament espanyola, habitual en molts altres àmbits de poder (polític, empresarial, militar…) que es relacionen sense vergonya entre franquisme i democracia burgesa.

La influència de l’integrisme catòlic en el CSIC va ser explícita durant el franquisme, però no ha desaparegut en l’actualitat. Com a mostra la publicació del CSIC Arbor, fundada per dos membres del Opus Dei i un sacerdot al 1944, publicava al 2016 un article titulat «Hay mujeres más allá del feminismo?» Un text que tracta de mostrar les actuals reivindicacions feministes com part d’una «ideologia de génere» que no permeten «l’autèntic desenvolupament de la dona», i que a més no són necessàries perquè ja hi ha una «igualtat formal».

El mateix director de la revista Arbor i investigador del CSIC, Alfonso Carrascosa, també ha realizat declaracions i conferències on tracta de defensar el paper de l’Esglèsia Catòlica com a impulsora de la ciència a la «edat medieval, mitjana i moderna», oblidant que si el coneixement estava en mans del poder eclesiàstic eren els únics que podíen desenvolupar-lo.

No és un argument tan diferent d’aquells que alaben el paper d’empreses i el capitalisme en la innovació actual. Si són precisament aquestes qui controlen l’aplicació del coneixement és normal que les empreses siguin les encarregades de de dur a terme innovacions científiques!

En tot cas, és important per apuntalar el poder de la classe dominant que la ideologia es maquilli de «veritat científica». No és només un fenómen de l’integrisme catòlic, també desde sectors burgesos d’altres corrents ideológiques, algunes aparentment laiques o materialistes busquen coinciliar ciencia i ideologia, i d’aquí en surten, per exemple el darwinisme social, que de la idea de predestinació del protestantisme es compaginat amb en una deformació de la genética i la «selecció natural», i moltes altres adaptacions tan de ciències socials com naturals enmotllades com ideologia.

Podríem dir que els centres del CSIC combinen una recerca molt arrelada al territori (recerca en ecologia, agricultura, ciencies del mar, ramadera ….) i ciencia amb més projecció internacional. Les tasques administrativs del CSIC són en primer lloc coordinar els diferents centres d’investigació, i el control i la gestió de la producció científica. Això vol dir proporcionar finançament, avaluar el rendiment dels científics i centres, però també poders per nomenar i treure càrrecs als centres.

Amb la crisi financera i política d’Espanya, el CSIC va estar técnicament en fallida al 2013. En un procés que mereixeria un altre article, el problema contable (molt menor que d’altres «rescats» de l’Estat), es va superar amb un crèdit d’última hora de 70 millions d’€ i un ajust que va significar una enorme reducció de personal (científic i no científic), una major precarietat i un control major dels gastos. La producció científica no s’ha reduït d’acord amb la reducció de personal (30%), per tant de moment es compensa amb major explotació dels treballadors i treballadores.

Actualment els grups de recerca tenen dificultats per incorporar nou personal i compra de material i equip per les investigacions, i tot i que el problema contable es va solventar temporalment, la situació no es estable i la institució podría tornar a veure’s amenaçada. Per tant, encara augmenta més el control polític sobre els treballadors, amb el fluxe de diners i el deute com a eina de pressió.

Com hem vist, una institució tan important, i que a pesar de tot, amb una plantilla de molt bons investigadors, pot fer un doble servei a les classes dominants: proporcionar innovació i donar prestigi a la seva ideologia. La conducció de les crisis actuals ens mostra, desgraciadament, una tendència en la correlació de forces que deixa en una posició més debil als treballadors de la ciència, i en última instància, a la classe treballadora en general.

 

Virgili Zulueta

 

  1. El CSIC és la 12 Institució científica del món segons el «ranking» de Scimago. Aquest tipus de rankins agrupen el total d’activitat d’un centre científic, i per tant, seran molt menys representatius que una comparació més profunda.

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*