La repressió a l’Universitat: el cas dels 27 de l’UAB


La defensa de l’educació pública i la lluita contra les retallades va tenir un punt alt a l’abril de 2013 quan un grup de 200 estudiants de l’UAB van ocupar el Rectorat durant un mes amb la voluntat de pressionar les autoritats acadèmiques a complir els acords del Claustre de la Comunitat Universitària. Democràticament s’havia aprovat rebutjar la pujada del 66% a les taxes universitàries i demanar l’establiment d’un títol de transport públic específic pels estudiants de l’UAB.

L’equip de govern no va voler complir les mocions aprovades al claustre ni va facilitar cap mena de negociació amb el moviment dels estudiants. En canvi, va tramar una complexa i fantasiosa denúncia per danys i afegí un suposat complot per destruir la institució. La va dur a la fiscalia de Sabadell, a resultes de la que hi ha imputades 27 persones amb peticions de llargues penes de presó i d’indemnitzacions exorbitant.

El context d’aquesta lluita és el mateix que el conjunt de lluites socials que han esclatat des de l’esclat de la crisi, la defensa dels serveis públics i dels drets socials amenaçats, en aquest cas l’educació i la universitat pública. I és una lluita que continua: l’any passat hi va haver tres dies de vaga al març contra l’aplicació de la reforma del 3+2 (per devaluar acadèmicament el grau i fer necessari el costós post-grau, que suposa un nou encariment de les titulacions i un pas més cap a la privatització). La Coordinadora d’Assemblees de Facultat va rodejar el rectorat per exigir-ne un posicionament contrari, davant l’actitud reaccionària del rector Ferran Sancho i del seu equip que s’han dedicat a desacreditar i confondre sobre les raons de la protesta de la comunitat educativa a la que hauria de representar enlloc de reprimir. A l’abril el sindicat SEPC convocà una marxa dels estudiants de l’UAB que va dur la protesta fins al Parlament de Catalunya.

Enguany s’ha tornat a convocar la vaga a l’UAB els dies 1 i 2 de març contra les taxes abusives, reclamant-ne la rebaixa del 30% que va ser aprovada al Parlament i que l’Universitat no vol aplicar. També s’exigeix de nou una tarifa assequible de transport pels estudiants i protesta per l’integració de la xarxa d’autobusos interna del campus al sistema de TMB, posant en mans de les grans empreses de transport el que era fins ara un servei gratuït. Pintades als busos i talls de trànsit a l’autopista escalfen aquests dies la nova convocatòria.

Cal però, no oblidar la repressió de les lluites precedents i els casos que resten pendents, com una espasa de Damocles al damunt de l’actiu del moviment universitari. El cas 27 i més és un sumari judicial on s’imputa 25 estudiants (entre ells en Nahuel Quimasó), un membre de Personal Docent i Investigador (Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT) i un treballador del Personal d’Administració i Serveis (Jordi Gassiot) pels fets del 2013, convertint l’ocupació del rectorat en una conxorxa criminal.

La suposada democràcia que patim es un posat, un joc d’aparences cada cop mes matusser: la crisi econòmica esperonant la crisi política esquinça els febles suports de la separació de poders, de l’independència judicial, del poder legislatiu separat de l’executiu, de la professionalitat i autonomia dels fiscals. Això ho constatem ara, a diari i no ens hauria de sorprendre perquè les institucions han preservat sempre els privilegis i la immunitat d’uns quants. Qualsevol que conegui la Universitat ha vist les càtedres en propietat d’unes “vaques sagrades” absentistes, clientelars i endogàmiques on el de menys és la qualitat investigadora: el poder i la gestió dels pressupost ho són tot. Qui qüestiona aquest poder es troba amb traves a l’hora de fer una tesi doctoral, d’una feina docent amb criteri propi o, simplement, de defensar les conquestes socials davant dels abusos com el Pla Bolonya.

El “pecat” del moviment estudiantil de l’UAB va ser posar a prova la “democràcia” universitària. Van donar un pas més enllà de la manifestació i l’organització assembleària quan es van marcar el Claustre com a objectiu del pronunciament reivindicatiu i fins i tot van muntar una candidatura al rectorat que va tenir el suport més massiu i participatiu en vots que s’havia registrat mai. Naturalment, no van poder trencar els privilegis estamentals que determinen que el vot d’uns pocs catedràtics val molt més que el de les altres categories de professors, que milers d’estudiants compten poc i que el vot del personal administratiu té un pes marginal. Es va fer evident la injustícia de la representació de cada estament però, al mateix temps les autoritats universitàries van sentir la pressió social dins del seu món tancat i exclusiu.

La denúncia de l’antic equip de Govern no és una constatació de fets que van alterar la “normalitat acadèmica” durant l’ocupació del Rectorat, va molt més enllà construint un argument conspiratiu on diverses persones i organitzacions polítiques i sindicals haurien muntat una estructura per -literalment- “desenvolupar una seqüència de comportament criminal…” contra la UAB. Segons l’ex-rector, la vicerectora (militant d’ICV i dimitida poc després), dos professors i uns pocs estudiants reaccionaris, hi havia un entramat del que n’eren part la Coordinadora d’Assemblees de Facultat, la CUP, la CGT i el SEPC. Convertiren en denúncia les seves apreciacions i les del Servei de Seguretat per assenyalar com a responsables de la “violència” les persones que podien tenir més influència en l’assemblea o capacitat organitzativa del moviment.

Així van fer una llista de 27 noms i cognoms on hi figuren persones que no van participar a l’ocupació del Rectorat, un ex-alumne regidor de la CUP d’Argentona i Jordi Gassiot del PAS que tan sols s’havien solidaritzat amb la protesta en una xerrada o una roda de premsa. El muntatge detalla la “conspiració” i el rol de cadascun d’ells basat en percepcions personals i subjectives i això serveix per incrementar exponencialment la gravetat de les penes que és demanen -i que el fiscal tradueix de manera freda i burocràtica- fins a extrems grotescs.

Les peticions fiscals són d’onze anys i cinc mesos de presó per la majoria, de fins a 14 anys en algun cas, més una responsabilitat civil subsidiària per danys valorada en 385.000 € i l’allunyament de la UAB durant cinc ans (un fet que, si hi son condemnats, els suposaria perdre la feina de docent o administratiu). Les peticions fiscals de penes són tan bèsties i l’intenció repressiva sobre el moviment és tant òbvia que l’equip rectoral actual, tot i compartint el tarannà autoritari de l’anterior, ha retirat la denúncia penal i ha rebaixat l’estimació del cost dels desperfectes a uns 30.000 €. La diferència és tant important per que s’han restat els salaris de les hores teòriques no treballades pel personal del Rectorat durant el període de la protesta, que s’havien afegit per fer gruix a la causa.

Però, amb més o menys pressió institucional, la repressió segueix un patró i un argumentari de l’Estat contra qualsevol que resisteixi els plans de retallades i privatitzacions que venen del gran capital i de la UE, totes les institucions de l’Estat van a la una, inclosa l’autoritat acadèmica encara que això taqui la seva aura d’autonomia i saviesa que li dona la imatge d’autoritat moral. Davant d’això, la solidaritat és el més important. Ja hi ha pronunciaments als ajuntaments del Vallès Occidental demanant l’absolució i cal escampar la campanya arreu per que les mobilitzacions dels estudiants que s’estan produint aquests dies recordin les lluites precedents i recullin l’exigència d’arxivament d’aquesta causa política i sense fonament.

El judici pot sortit en qualsevol moment i cal estar atents i preparar-nos des d’ara per contestar-lo al carrer. Sumem-nos a la campanya de solidaritat amb el cas 27 i més!

Organitzem actes i comissions de suport a barris i centres d’estudi!

Seguiu-ho a https://som27imes.files.wordpressssss.com/

 

Toni (Xarxa Roja – Barcelona)

27-02-2017

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*