60º aniversari de la U.E.


Enmig de la crisi, l’extrema dreta i el neo-reformisme

Es compleixen seixanta anys del Tractat de Roma que va fer néixer l’acord imperialista europeu sota patrocini USA, el precedent de l’actual U.E. i se celebra en un clima que la primera diplomàtica europea, Federica Mogherini, ha qualificat com a “confusió de poder”. En aquests anys s’han bastit unes institucions i aprovat unes directives supranacionals a la mida dels interessos de bancs i multinacionals, per damunt del control democràtic dels pobles. Però l’eufòria europeista està substituïda per la desconfiança i la protesta esperonada pel xoc de la crisi. El “Brexit” i l’augment del vot a l’extrema dreta a Alemanya, Austria, Holanda, Hongria, etc. -desprès de veure la crisi de Grècia i de Xipre, el rebuig dels immigrants i refugiats amanit amb una onada de islamofòbia i de por al terrorisme- estan esquerdant l’entramat polític de la U.E.

El motor de tots els problemes és la crisi estructural del capitalisme, que du els capitalistes a anorrear “l’estat del benestar” en veure reduïda la taxa de benefici i provar de fer-la créixer retallant salaris, pressupostos socials i privatitzant els serveis públics. No és estrany que l’euro i els tractats europeus estiguin al punt de mira: són la cotilla que impedeix les devaluacions competitives i prohibeix els pressupostos expansius. Això limita la inflació i manté el valor dels deutes públics als balanços de la gran banca, afavorint la prioritat pel seu pagament amb interessos en escreix.

Però la crisi econòmica és també crisi política, sobre tot crisi de direcció política de l’esquerra que hauria de ser l’alternativa al sistema. La vella esquerra socialdemòcrata i euro-comunista està rebentada, entre integrada plenament a la cultura burgesa i liquidada políticament: els partits no tradicionals li prenen la bandera del malestar popular. Alguns es pregunten si el neo-liberalisme s’ha acabat i estem entrant en una nova època, com el crític de les polítiques d’austeritat Mark Blith, autor del llibre “Austerity: The History of a Dangerous Idea” que troba que les tendències anti-globalitzadores, anti control financer, xovinistes i proteccionistes de l’estat nacional ens porten al “Trumpisme Global”. És més aviat una impressió basada en l’abast del vot de protesta, però no correspon a la realitat, al meu entendre. Els tractats de la U.E. afavoreixen Alemanya i el capital financer-industrial, de manera que l’euro com a moneda forta en garanteix l’hegemonia. El capital no té un projecte alternatiu i s’aferra a les institucions europees encara que estiguin políticament desacreditades i que la crisi econòmica les faci trontollar.

L’estancament econòmic que patim i la super-liquiditat deguda a la massa de diner en circulació, creada pels bancs centrals durant la crisi, està arribant a uns nivells insuportables de deute que obliguen a canviar la tendència i apujar els tipus d’interès. El resultat aviat serà el pànic dels deutors, el canvi de tendència als mercats financers inflats de nou, i les forces centrífugues dins de les institucions.

De fet, el cap de la Comissió Europea Jean Claude Juncker va haver de declarar després de la cimera europea de primavera que “la UE no pretén muntar un altre teló d’acer” deixant al furgó de cua els països de l’Est com Polònia i Hongria. El motiu és que la Comissió Europea ha obert la discussió amb un Llibre Blanc per reorientar el futur de la UE detallant cinc possibilitats: 1- seguir com fins ara, 2- retorn a un simple mercat únic deixant el temes d’integració política (com vol el Regne Unit), 3- Més cooperació pels estats que la vulguin (asimetria i vàries velocitats a la carta, amb possible marginació dels països retardataris), 4 Fer menys però amb més agilitat i demarcant les responsabilitats (és també una opció de limitació i retrocés), 5- Avançar junts en la integració política (més passes cap a un funcionament federal europeu dels 27). La confusió i la perplexitat no es poden amagar! La declaració de l’aniversari és una ratificació de mínims i no es decanta per cap opció, això vol dir que hi ha un procés de disgregació en marxa que porta a les “vàries velocitats”, a la geometria d’acords parcials i variables entre grups d’estats i a la marginació o trencament dels que no vulguin o puguin seguir els interessos hegemònics (els països del Sud i de l’Est patirem encara més).

Davant d’això, hom gosaria preguntar: on és l’esquerra? Hi diu alguna cosa el vell moviment obrer europeu? La resposta no és gens clara, ni tan sols qui en forma part, des que la socialdemocràcia va abraçar sense manies els postulats liberals. Socialdemòcrates, verds, esquerra unitària i ara també el nou grup paneuropeu (DIEM25) d’amics d’en Varoufakis, l’ex-ministre grec d’economia, malden per difondre l’espècie de que hi ha “una altra Europa possible” sense trencar amb el sistema ni amb l’euro, tan sols donant un gir democràtic i participatiu a les actuals institucions de la UE i relaxant l’austericidi. Es tracta d’una reiterada crida keynesianista per convèncer el capital que canvii el rumb i faci com a Estats Units els anys 30 (el “New Deal”) per sortir de la depressió. Però ni això és possible ara -no hi ha marge per grans inversions públiques- ni va solucionar la situació als anys 30 (ho van permetre els canvis produïts per la guerra i la massiva destrucció de forces productives que s’havien de refer).

Però aquesta esquerra és capaç de re-formular la mateixa idea mil cops, tot menys trencar amb les institucions de l’imperialisme i plantejar-se defensar un programa socialista. Mirem les actuals eleccions franceses i en trobarem un exemple proper: s’ha fet un debat electoral amb diversos polítics burgesos -hi he d’incloure el Sr. Hamon del PSF gairebé derrotat d’antuvi per vendre la política neo-liberal d’Hollande-, tots vestits de blau corporatiu, i el candidat Mélenchon de la “France insoumise” que duia corbata vermella per diferenciar-se de la resta.

Aquest darrer personatge és un veterà “socialista d’esquerres” que ara encapçala una candidatura de les de “nova política” o del “99%” que també estan de moda a casa nostra (Parti de la Gauche, PCF, GU). Ha fet una concentració de 130.000 seguidors a Paris i aspira a aglutinar l’esquerra. Ho fa amb un programa que es diu “el futur en comú” i que és pretesament antiliberal sense ser anticapitalista ni recollir cap definició de classe, res de parlar de capitalisme ni de classe obrera, tot seria “poble” o “oligarquia”. Diu que la culpa de la degradació de les condicions de vida, dels serveis públics, de la convivència, del medi ambient, etc. la tenen els 30 darrers anys de concessions al capital financer i que cal prendre mesures per anar cap a una societat més justa i igualitària (és a dir, reformar el capitalisme).

Proposa el desenvolupament dels serveis públics i la defensa d’alguns “bens comuns” sense expropiar medis de producció ni sortir del sistema del benefici privat a través de l’explotació, tan sols posant-li límits previs. Una reforma laboral que pugui donar força als comitès d’empresa per condicionar els ERO’s i un de tants reculls de mesures puntuals contra la precarietat, progressistes i feministes, per eixamplar la democràcia fent una nova Constitució i una nova República -sense canvis en profunditat de la base material, que és el motor de l’explotació social i l’opressió imperialista, de gènere, etc. Aquesta mena de propostes es fixen en les institucions, hi retornen les il·lusions perdudes per les masses treballadores i menystenen les mobilitzacions socials i l’autoorganització per la base, única manera de guanyar una correlació de forces i imposar algunes mesures progressives. Pels Mélenchon, com pels Pablo Iglesias, Colau i similars, cal conviure amb els bons empresaris i posar l’Estat al servei del poble, fer-li repartir la riquesa i garantir els drets socials… Però ni l’Estat ni el sistema que volen millorar són neutrals, sinó enemics de classe: és una lliçó essencial pel moviment obrer! La qüestió no es la radicalitat de les mesures a proposar, es lligar-les al control obrer de l’economia i l’expropiació de les grans empreses.

Cal sortir de la UE i de l’euro i aixecar una organització revolucionària des de baix. Això ha de començar per no comprar els sopars de duro d’aquesta mena de polítics.

 

Toni (Xarxa Roja – Barcelona)

29-03-2017

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*