El treball, el jovent i l’organització.


“El modo de producción de la vida material condiciona el proceso de la vida social política y espiritual en general. No es la conciencia del hombre la que determina su ser sino, por el contrario, el ser social es lo que determina su conciencia”.

Karl Marx, Pròleg a la Contribució a la Crítica de la Economia Política. 1859.

 

Quan s’apropa l’estiu, moltes converses entre el jovent comencen a tractar el tema de la recerca de feina, les possibilitats de trobar-ne i un ampli ventall de variables relacionades amb aquest fet, com ara les mil hores que haurem de fer, la possibilitat de marxar fora del país o les conseqüències que tindrà per a la nostre salut física i mental. Aquest fet s’accentua en ciutats com Tarragona, on el turisme i el sector serveis tenen un pes molt important, sobretot en els mesos de vacances.

Certament, aquesta situació cada cop és menys específica de les persones joves (la situació de crisi a empès a moltes persones adultes a haver que buscar feina en el sector serveis més precari) com també és una situació que ens afecta tot l’any, ja sigui per la impossibilitat de cursar estudis superiors o per la manca de feina un cop els hem acabat. Sigui com sigui, és una problemàtica corrent i que cobra principal rellevància en un moment on les famílies cada cop tenen més dificultats per arribar a final de mes i l’atur juvenil arriba gairebé al 50%.

Però, què és el treball i per què ens devem a ell?

El treball, despullat de tot mecanisme social, és l’activitat humana necessària per al vincle amb la naturalesa i el món, per a la seva transformació i la construcció d’una sociabilitat concreta. És quan aquest està sotmès a un cert sistema de producció que el treball passa a ser un fet aliè al treballador. Dit per Marx, “Mi trabajo sería libre proyección exterior de mi vida, por lo tanto disfrute de vida. Bajo el presupuesto de la propiedad privada (en cambio) es el extrañamiento de mi vida, dado que trabajo para vivir, para conseguir los medios de vida. Mi trabajo no es vida. (…) una vez presupuesta la propiedad privada, mi individualidad se torna extrañada a tal punto, que esta actividad se torna odiosa, un suplicio y, más que actividad, apariencia de ella; en consecuencia, es también una actividad puramente impuesta y lo único que me obliga a realizarla es una necesidad extrínseca y accidental, no la necesidad interna y necesaria.”[1]

Segons aquest anàlisi doncs, no és la negació del treball i menys l’aïllament social una resposta emancipadora i superadora a la realitat actual. Quan en converses o actituds de moltes joves enfront aquestes qüestions es defensen aquests postulats no s’entén el caràcter intrínsicament humà i alliberador del treball en altres marcs de relació social. L’aïllament com a decisió individual o inclús política no deix de ser una resposta egoista i parcial a una problemàtica col·lectiva de la qual només se’n podrà sortir en un projecte polític que trenqui amb l’arrel del sistema capitalista, la contradicció existent entre el Capital i el Treball.

En comptes d’això, el nostre objectiu ha de ser la conscienciació i organització de cada cop més persones a un projecte que trenqui amb aquests marc. Qui serà si no és la classe treballadora, el subjecte social que, per al seu paper concret en la història, dugui a terme aquest canvi? “…de todas las clases que hoy se enfrentan a la burguesía solo el proletariado es una clase verdaderamente revolucionaria. Las demás clases van degenerando y desaparecen con el desarrollo de la gran industria. El proletariado, en cambio, es su producto más peculiar.”[2]

El treball assalariat per una banda ens allunya d’una vida plena però a la vegada és el fet clau que defineix l’essència del projecte que volem construir. El socialisme al qual aspirem no arribarà de forma sobtada per les pròpies contradiccions del sistema actual o per un aixecament espontani de la gent. En l’actual etapa, caracteritzada per una gairebé nul·la mobilització social i on el corrent de lluites sorgides arran de la crisi econòmica de 2008 han desaparegut o s’han institucionalitza’t (que gairebé és el mateix), la feina que hem de dur a terme és més que mai la d’aixecar un projecte sòlid des de la base, on la fermesa estratègia de la revolució socialista es combini amb la flexibilitat tàctica necessària per a la construcció de fronts amplis i estables.

Hem d’entendre que per a que el jovent pugui aportar a aquesta estratègia, fet clau per a l’aparició de l’estratègia mateixa, és necessari que estigui immers dins la vida i les problemàtiques de la classe treballadora i dels sectors més afectats per les condicions de vida a la qual ens condemna el capitalisme. Si la base social dels moviments i projectes polítics que construïm no es troba, es fon i retroalimenta amb els més oprimits no serà mai un projecte alliberador. “Si se estatifica en las capas de la intelectualidad o de los pequeños propietarios, sin buscar a la clase obrera, posiblemente se llegue a convertir con el tiempo en un partido oportunista, apéndice de la burguesía, o en un partido aventurero, sectario, que refleje las desesperaciones propias de la pequeña burguesía o de los pequeños propietarios en trance de arruinarse”. [3]

La construcció política de la joventut ha estat clau en el desenvolupament de tot procés revolucionari i ho segueix sent. Les diferents feines a dur a terme, tant en pla teòric com en l’organitzatiu, ens requeriran tota la implicació possible com també la humilitat i perseverança que ha d’acompanyar qualsevol projecte revolucionari.

“Creer en los jóvenes es ver en ellos, además de entusiasmo, capacidad; además de energía, responsabilidad; además de juventud, ¡pureza, heroísmo, carácter, voluntad! (…) Convicción profunda de que la juventud puede, de que la juventud es capaz, convicción profunda de que sobre los hombros de la juventud se pueden depositar grandes tareas!”[4]

 

Mark Aureli

 

 

  1. Manuscritos de París y Anuarios Franco-Alemanes , 1844. Marx i Engels.
  2. Manifest Comunista, 1848. Marx i Engels.
  3. La proletarización orgànica e ideologica del Partido, 1964. Shafik Handal.
  4. Mensaje a la juventud comunista, 1962. Fidel Castro.

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*