El temps de la “posveritat”


La portada de la revista “Time” titulava fa poques setmanes “Ha mort la veritat?” El diccionari Oxford va escollir com a nova paraula de l’any (2016) l’expressió “Post-truth”. La Comissió Europea estudia com fer front a l’allau de notícies falses que inunden medis digitals i poden distorsionar l’economia i la política, sobre tot per una opinió pública inculta i incapaç, per manca de criteri i de context, de destriar el cert enmig de l’exageració i la pura falsedat.

Des de que m’afaito he pogut observar que vivim envoltats, immergits en la mentida política. Ja sigui pronunciada en discursos de polítics o escrita als diaris i difosa als medis de comunicació. La ideologia burgesa, dominant en el modus de producció capitalista, no tan sols capgira la realitat per amagar el fet troncal de l’explotació (fent-la passar per un mercat de treball lliure i ajustat a la llei), sinó que, a més, el seu aparell polític es recolza en la corrupció i en la falsedat sistemàtica. Tanmateix, el darrer any la qüestió ha donat un pas més i amb fenòmens com el vot pel “Brexit” i l’elecció d’en Donald Trump, s’ha encunyat l’expressió de la posveritat per indicar que la veritat ja no té cap importància perquè hom prefereix el “relat” que més coincideix amb les idees particulars, encara que s’argumenti amb mentides (com ho van ser les dues campanyes esmentades). La seva qualificació de “populisme de dretes” ve de la creença que aital resultat no era el desitjat per l’establishment i que s’ha imposat una deriva no prevista en la “governança” del sistema, alterant-ne alguns projectes econòmics i polítics arran d’un vot de contestació contra l’ortodòxia neo-liberal, fonamentat en la difusió de dades falses i discursos demagògics amplificats per les xarxes socials, que han afavorit opcions d’ultra-dreta. Les notícies falses proliferen a Facebook i desborden els intents de controlar-les o desmentir-les per part dels propietaris de la xarxa. Rumors i llegendes urbanes es fan virals i són tan abundants com difícils de comprovar.

L’opinió vulgar -si més no, del medis de comunicació convencionals-, és que la Clinton menteix quan li convé amagar errades polítiques, maniobres inconfessables i/o corrupteles. En canvi, en Trump i els seus seguidors diuen el que prenen per veritat. I, segons aquesta teoria dels demòcrates benpensants, és tracta d’una gent ignorant que nega la teoria de l’evolució i el canvi climàtic o està disposada a creure que les vacunes produeixen malalties com l’autisme… Llavors, serien tan estúpids com per empassar-se el paquet sencer de falsa informació i notícies manipulades que serveixen cadenes com la Fox nord-americana o la Sky news britànica. Aquesta seria la novetat: ja s’ha arribat a un predomini popular de la “mentida emotiva” que li dona la volta de manera imprevista, fins i tot als “creadors d’opinió” habituals que tenien ancorat allò “políticament correcte” (com la UE, els tractats de lliure comerç i l’establishment de Washington).

Però hom pot constata que al darrere de decisions com retallar els fons ambientals i retirar mesures protectores hi ha interessos: els de la mineria de carbó, les constructores de grans oleoductes i les grans petrolieres de exigeixen dotze anys més d’explotació del fracking (gas que s’extreu de les roques de l’esquist) per amortitzar i posar en valor les inversions fetes abans de la obligada transició energètica. El mateix Trump te previst fer murs de contenció de marees a les seves promocions immobiliàries costaneres per protegir-les del canvi climàtic que, segons ell, es un conte xinès que entorpeix la competitivitat industrial nord-americana.

Si els fets objectius tenen menys importància que les emocions i les idees preconcebudes, els rumors que corren informalment prenen categoria de versemblants. Un poble que ha patit propaganda política i manipulació sistemàtica des del poder durant decennis, és colpejat per la crisi econòmica i reacciona donant suport a demagogs que li diuen el que li sona bé. Apareix una “opinió pública” i uns medis de comunicació que desconnecten de la política oficial. Una ona d’irracionalisme s’escampa per manca d’una teoria política alternativa al sistema. Sembla que, un cop més, el capitalisme decadent ha activat l’aprenent del bruixot i ha posat en marxa forces que no pot controlar. Les pròpies contradiccions en son el motor. Es tracta d’una tendència mundial a la pèrdua de confiança en les institucions, governs i medis de comunicació tradicionals.

Fa vint anys el lingüista i filòsof Noam Chomsky va fer textos denunciant els grans medis de comunicació com a part del poder polític, financer i militar que s’encarreguen de fomentar la ignorància i la por entre la majoria de la població per facilitar-ne el control social per part del poder. Va identificar 10 estratègies de la manipulació política que usen aquests medis, de les que ara vull recordar-ne algunes perquè enllacen amb la posveritat: la nº 6 – Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió”, la nº 7 – Mantenir el poble en la ignorància i la mediocritat i la nº 8 – Estimular el públic a complaure’s amb la incultura i la vulgaritat (el culte al cos i el menyspreu del pensament).

No hi ha res de nou, recullen el que han estat sembrant sistemàticament. La crisi del sistema du a la divisió i al xoc d’interessos econòmics que revifen els conflictes entre potències imperialistes i la divisió entre interessos comercials i financers. El proteccionisme i la xenofòbia són respostes òbvies als costos socials de la globalització. L’èxit de la posveritat no és gens sorprenent, es basa en ignorar l’anàlisi de la realitat -amarg i inquietant- i canviar-lo per allò que confirmi les opinions vulgars i els desitjos populars aprofitant la predisposició a escoltar aquesta mena de discursos.

Sempre la fabricació de la mentida ha estat una eina útil pel control polític. Ens podem remuntar a les recomanacions del llibre de Maquiavelo, a la “llegenda negra” emprada contra l’imperi espanyol a les guerres de Flandes, o més recentment, a les inexistents “armes de destrucció massiva” que justificaven la invasió i ocupació de l’Irak en boca dels Aznar, Blair i Bush, com també el govern espanyol va atribuir a ETA l’atemptat de l’11-M, etc. A mitjans del Segle XX, Goebbels, un mestre nazi de la propaganda i la manipulació política, va teoritzar que “una mentida repetida mil cops pren consideració de veritat”. Res d’això es nou però ara creix un corrent irracional, anti-intelectualista que es aprofitat per una fracció del sistema apel·lant a idees simples i vulgars o emocions (por, egoisme, xenofòbia ) per fer passar una política autoritària, repressiva i divisora de la societat que volen controlar.

Davant d’això hem de reaccionar, no deixar-nos arrossegar per una fracció del sistema contra l’altra sinó buscant el reforçament de les conquestes democràtiques pels nostres propis mitjans, amb l’auto-organització obrera i popular. I per fer-ho ens cal treballar per fer sortir la veritat, que es concentra en refer una direcció revolucionària, de classe, per assenyalar la sortida al món que, sense alternativa, fa passes cap a la barbàrie i la guerra.

I una tasca pendent es posar ordre a casa nostra. Delimitar-nos de la “esquerra” reformista i oportunista, que dona suport al capital i té mala consciència davant de paraules com “socialisme” o “comunisme”, impronunciables per ells o sotmeses a afegitons i qualificatius. Recuperar el sentit de les paraules i rescatar la memòria històrica de les falsificacions de la ideologia dominant és imprescindible per reprendre la crítica de la democràcia burgesa i el capitalisme decadent.

Enguany es compleixen cent anys de la Revolució russa i vuitanta anys dels Processos de Moscú, on van ser condemnats gran part del líders bolxevics amb proves falses i judicis sense garanties. Es el moment de parlar d’aquells fets des de la voluntat crítica, de recerca de la veritat de classe, superant la mera propaganda defensista i defugint les mitificacions pseudo-religioses. Alguns hauran de mirar la veritat fit a fit, ni que sigui per primer cop, i deixar de banda el síndrome de l’autobús (“vaig a bord i no qüestiono les maniobres del conductor ni la direcció que va prendre”).

No hi ha manera d’aixecar el moviment obrer i fer-lo capdavanter de l’alternativa social a la crisi del sistema sense treballar la teoria revolucionària i aprendre de l’experiència històrica.

Organitzem-nos entorn de la veritat!

 

Toni (Xarxa Roja – Barcelona

25-04-2017

 

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*