Treball i societat davant la revolució tecnològica (2)


A la primera part d’aquesta nota comentava com el procés de mecanització i la robotització de la producció apunten cap a un dels límits del sistema capitalista. No es tracta d’una novetat ni de cap sorpresa: correspon a una fase avançada, madura, d’aquest mode de producció al que ha arribat de manera inexorable pel necessari augment de la composició orgànica del capital. El capitalista prova de competir augmentant la productivitat i quan no pot augmentar les hores de treball ni el ritme de producció acaba invertint en màquines i sistemes més eficients en una cursa que no pot aturar ni te marxa enrere.

La tendència a l’augment del capital constant -les màquines i els utillatges- respecte al capital variable – la força de treball humana- com va analitzar K. Marx, es comprova abastament i ens apunta també al rerefons estructural de la crisi econòmica. De cap manera és tan sols “una estafa” com repeteixen alguns il·lusos que sonen molt radicals però cauen de ple al reformisme. L’acumulació de capital i la dificultat de realitzar-ne la revalorització (la plusvàlua són hores de treball no pagades, procedents d’una mà d’obra minvant) ens duu a la crisi de sobre-producció. Naturalment, les crisis no es presenten obertament com efecte de la tendència a la caiguda de la taxa de benefici sinó com a producte dels seus desencadenants. Normalment es tracta del col·lapse d’algun dels artificis amb que la burgesia contrarresta temporalment l’espetec de la crisi estructural. L’especulació financera i borsària, la de les matèries primeres, la de l’habitatge i les hipoteques… són només aspectes temporals, episodis separats per pocs anys entre ells, que ens remeten a la mateixa crisi estructural del Capital. El Capital no pot crear valor per sí mateix. Aixecar la vista i mirar amb perspectiva on ens trobem en aquest procés històric és una necessitat pels que lluitem per acabar amb ell, perquè l’enemic de classe no caurà sol ni abandonarà la escena, simplement abocarà la societat a períodes de guerres, desastres ambientals i destruccions de forces productives a gran escala -com ja hem conegut en el passat o pitjors-.

En la història, l’augment de la productivitat a l’agricultura va permetre desenvolupar el comerç i atresorar els fons que es van invertir a la indústria i les comunicacions. Després els excedents de mà d’obra van anar cobrint l’extensió i la sofisticació dels serveis, generant la il·lusió que cada innovació aporta sempre noves oportunitats de trobar feina a condició d’estar sempre disposat a reciclar-se amb formació i adaptació “flexible” a les noves circumstàncies. La mobilitat geogràfica, els contractes temporals i tot el que li convingui al patró a l’hora d’explotar els petits serrells o nínxols de mercat que puguin aparèixer és la recepta burgesa quan parlen de crear ocupació o de fer “política industrial”. I simplement, no funciona perquè topa amb els límits estructurals comentats abans.

Però, de l’etapa de creixement, ha quedat impregnada a la cultura dominant la creença interessada de que els progressos tècnics comporten sempre més felicitat, solucions als problemes de la societat, abundància i alliberament de les feines més feixugues. Tanmateix estem constatant que, arribats a un cert límit, tan sols millora el nivell de vida d’uns pocs. Per la majoria, la qualitat de vida, xifrada en les condicions de treball, de l’habitatge, etc. s’està degradant. I tampoc l’augment de la productivitat dels aliments ha resolt els problemes de la fam, les malalties curables i la desigualtat extrema que assoten gran part de la Humanitat. La raó, l’obstacle que no permet socialitzar els beneficis dels avanços científics i tècnics és l’exigència del benefici privat, els interessos del capital invertit.

La intel·ligència artificial i la robòtica no són res diferent: podrien permetre un avanç enorme en tots els ordres però estan sotmeses a la mateixa llei del valor i tan sols s’implanten per assegurar el benefici i el control social d’una elit.

Michael Roberts explica als tres articles Robots and AI: utopia or dystopia (veure a https://thenextrecession.wordpress.com els posts de 23, 29-8 i 24-9-15) com es pot projectar la contradicció al màxim en el cas que les màquines vagin totes soles i tanquin el procés productiu des de l’extracció de les matèries primeres fins a la construcció automàtica de nous robots que també funcionaran sense intervenció humana. Basant-nos en la definició del valor d’us i el valor de canvi que tenen totes les mercaderies dins del sistema capitalista, ens trobaríem en el cas anterior, que la productivitat facilitada per l’automatització completa incrementaria de manera teòricament infinita el valor d’us i, per contra, el valor de canvi d’aquests productes tendiria a zero.

Però els capitalistes no estan interessats en els valors d’us dels productes que fabriquen -si de cas en consumeixen personalment una mínima part-, sinó que el seu negoci rau en el valor de canvi, per realitzar la plusvàlua i fer créixer el capital invertit. Si les mercaderies no tenen valor de canvi, deixen de ser-ho. Tenim, doncs, en aquesta hipòtesi de futur, que una economia robotitzada se surt del propi sistema. El mercat queda distorsionat i la societat passa de ser una comunitat de persones treballadores a una massa atomitzada, una plebs sense ofici ni ingressos que pot assemblar-se a la societat romana amb mà d’obra esclava a cost ínfim i masses urbanes ocioses esperant el circ i el repartiment de queviures. Tota la propietat, la riquesa atresorada i els medis de producció haurien estat acaparats per uns pocs individus que se subhastarien el poder i els càrrecs institucionals, com feia l’aristocràcia de l’imperi romà.

Com que el procés de mecanització sempre va endavant, aquest és un dels límits del propi sistema i el futur depèn de com s’hi arribi: si els mitjans de producció seran de propietat d’unes poques empreses, amb tendència a concentrar-se, o bé si treballaran al servei del conjunt de la societat, alliberant les seves capacitats de la tirania de la valorització del capital. Això ens porta a l’actualitat i la necessitat del socialisme, de la revolució socialista que ho faci possible.

Però abans que s’arribi a límits absoluts de mecanització, es toparà -ja ha passat- amb altres tipus de límits del capitalisme, els econòmics i els ambientals. El dels límits econòmics és un altre debat que ha de determinar si la crisi oberta al 2007 pot ser “superada” pel sistema com una crisi cíclica més, o tan sols ajornada i disfressada amb mesures d’intervenció monetària que ens aboquen a un deute impagable. Els límits ambientals són molts i greus: es refereixen a la contaminació, a la desertització, a l’esgotament de recursos fòssils -el peak del petroli, que determina que en decreix la producció rendible- i tots ells vinculats al canvi climàtic.

El problema de l’automatització de la producció i la introducció massiva de ginys dotats d’intel·ligència artificial, implants cibernètics al cos o dotzenes de sensors a la roba i als estris d’us quotidià ens acosta a escenaris de control social, deshumanització, militarització i conflictes filosòfics i morals com els que tan sols han tractat la literatura i el cinema de ciència ficció. Una versió tecnificada del caos o la barbàrie com alternativa si no aconseguim superar la divisió de la societat en classes, posant la tècnica al servei de tots.

Tots els oportunistes neguen la llei del valor, però no poden defugir les contradiccions evidents. Així sentim patronals i sindicats com CC.OO. i UGT -fa uns dies en parlava Pepe Alvarez- discutint si cal que els robots cotitzin a la SS, si es útil gravar les màquines amb impostos o bé es millor no posar traves com diu la doctrina liberal abans de prometre que es crearan nous i millors llocs de treball. Per si de cas, reclamem la rebaixa d’hores de treball sense reducció de sou. Però hem de ser conscients que amb això, si ho aconseguim, no n’hi haurà prou. Un veritable repartiment del treball és incompatible amb el capitalisme i l’atur massiu dels joves o la precarització creixent ho fan palès: ja no queda marge pel pacte social.

La vella divisió entre el programa mínim del moviment obrer i el màxim s’ha esborrat…

 

Toni (Xarxa Roja)

29-6-2017

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*