El procés d’un jove


Fent un recorregut per tot el trajecte que he fet desde que va començar el procés, situant-nos al 11 de setembre de 2012, fins ara a pocs dies de la data del referendum. És per dir-ho senzillament passar de la il·lusió més apasionada a un atipament amb ganes de que s’acabi el que ja resulta ser una comedia acabada com a tragedia.

Tornant al que recordo dels primers moments. Com alló va sentar com un vent nou que bufava, barrejat amb un sentiment identitari inculcat des de l’entorn més proper duran l’infantesa, amb les inquietuts d’una persona jove que sent com un món anticuat intenta sotmetre la seva personalitat pot canviar. Aquesta combinació va fer que es visqués amb molta pasió la reivindicació d’uns valors còmuns que havien de ser defensats contra un estat opresor. També la qüestió material de tenir el dret a disposar dels notres propis recursos. No era tan estrany veurés atret per aquest sentiment de pertanyença a una comunitat, sobretot quan s’està desorientat en busca d’objectius i referents.

En aquest marc em vaig entrar en la dinàmica del procés, recordo com em sentia quan parlava amb algu que defensava les posicions unionistes i la virulencia que podia respondra. Tot i aquesta pasió que em provocava aquestes idees, hi havien cosas que no quadraven. La primera, que era anterior a l’inici del procés era que les diferents forces polítiques que coneixia plantejavan la problemàtica d’una manera en que la qüestió social i la qüestió nacional anaven separades i eren independents o fins i tot per defensar una, l’altra havia de ser apartada perquè eren incompatibles. Segona cosa que no quadrava a mesura que pasava el temps no es concretaven propostes per construir el nou país i això em generava un seguit de dubtes sobre el discurs de “primer tinguem un estat i després ja veurem com el volem”.

Per a mi el que va ser fonamental, un cop les incoherencies del discurs hem van fer perdre la pasió i hem van anar allunyant cada vegada més, va ser començar la militància en el grup que sosté aquesta petita publicació, amb moltes resistencies i contradiccions per la meva part. Aquest espai m’ha posibilitat fer i aprofundir en un procés de crítica i autocrítica individual i col·lectiva. Alhora permet generar les condicions per pensar i començar a construir una nova realitat que era l’esperança que jo tenia en el primer moment amb la independència

En aquests últims tres anys, he canviat molt de prespectiva, aprenent que la complexitat de la realitat no es pot explicar amb simplificacions i esquemes preconcebuts, és rica i dinámica.

Per acabar només és necesari dir que tots els que han instrumentalitzat les pasions i els sentiments de les persones tan dins com fora de Catalunya ho han fet seguint uns interessos de classe molt clars i que quan decideixin liquidar aquesta funció i molta gent es senti decebuda i enganyada s’haurà de fer un gran esforç per combatre el desanim i la sensació de derrota que vindran acompanyats d’una nova ofensiva de la classe dominant i ens haurem de mantenir forts.

 

El Xiquet del Pa

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*