Propòsits d’any nou anarcofeministes


He estat uns dies donant voltes als propòsits del nou any pel que fa al feminisme, ja que d’això van aquestes paraules. He estat pensant i pensant en quins són els nous reptes als que hauriem de fer front com a feministes, si hi havia alguna cosa que ens haviem deixat en el tinter o quines coses podriem fer millor. I en realitat el que he he descobert és tot el que ja estava descobert, o sigui que en realitat no m’he mogut del lloc de partida així que, a veure que en penseu vosaltres.

Gràcies al treball de moltes hi ha conceptes que estan a primera línia com el mateix terme feminisme, o feminismes, i això és fruit de tots els anys de lluites de les dones per a assolir drets, la plena igualtat o equitat, que la diferència no sigui motiu de desigualtat i relació de poder etc. Cal destacar que això no és fruit de noves forces polítiques, sinó com he dit, de la lluita de tants anys i tantes dones. Creure el contrari seria, i és, apropiar-se de la lluita. I això és una de les coses que estan passant i sobre la que caldria parlar: hi ha una cursa per a apropiar-se del primer lloc del podi del feminisme i se l’ha portat a l’arena de la cursa electoral i, mal que pesi, al postureig i la competició; i davant aquesta manera de gestionar els feminismes caldria pregunta-nos si és així com volem gastar les nostres forces de veritat. Això treu el focus d’allò principal, que seria la lluita contra l’heteropatriarcat, i centra la batalla en qui és més feminista, qui té el programa més feminista, qui utilitza el llenguatge més feminista etc. I el que crec que és pitjor, i que a més ha passat en d’altres moments històrics, és que es desvirtua el concepte de sororitat.

Segons el meu parer la sororitat té molt de suport mutu, de fet penso fermament que parteixen del mateix anhel d’ajuda, cura i acompanyament entre iguals. De la mateixa manera que em resulta impossible imaginar un suport mutu entre explotador i explotat ( la simple idea és perversa), em resulta impossible també imaginar una sororitat entre dones no iguals. Potser trenco una mica amb la suposada relació idílica entre totes les dones que se suposa que ens atorga el fet d’estar en un món patriarcal, però és un debat el que he d’insistir tant per la meva pertinença a la classe treballadora com per qüestions d’estratègia. El fet que no li desitgi a cap dona que sigui agredida pel fet de ser dona no em fa la seva igual ni em crea la necessitat de lluitar amb ella colze a colze en res. El fet que siguem conscients que l’heteropatriarcat afecta a totes les dones no significa que les dones estiguin lliures de ser explotadores, burgeses o que fomentin un món vertical. Potser caldria tornar a prendre el mot sororitat i treure-li tota la pàtina burgesa que confón, no de manera innocent, transversalitat amb oblit de la lluita de classes. D’entrada podria semblar que estic acotant molt el radi d’acció i que no arribariem a totes les dones, però de debò pensem que les dones a qui tant interessa que no es parli de feminisme de classe o revolucionari són totes les dones? Totes les dones ho són centenars de milers de dones treballadores, i així amb aquestes xifres tant altes ja es van aconseguir organitzar el segle passat, així que proposo revisar aquells paràmetres i fer nostre tot el que el feminisme burgès ens ha expropiat.

Un repte bonic seria plantejar-nos perquè ens han fet tanta mandra els cognoms en el feminisme. Entenc que el plural és necessari, dir feminismes és crucial, sobretot tenint en compte la dèria que ha tingut el feminisme burgès occidental en apropiar-se del terme. Però més enllà del plural, a mi em sembla molt i molt còmode dir que són anarcofeminista, que sóc part del feminisme de classe i més enllà ja que no puc entendre el feminisme dins un món vertical. Perquè no ens plantegem posar d’una vegada els fonaments per a acabar amb totes aquestes institucions en comptes de reformar-les? Si hem de gastar les nostres forces, perquè no les gastem en construir-nos i no pas en posar pedaços en aquestes grans sales de parlaments i diputacions tant lluny dels carrers, de les fàbriques, de les persones i les dones? Què ens falta per a començar a funcionar desde l’autogestió i el suport?

Un dels millors invents a recuperar sens dubte seria l’acció directa. Deixar aparcada aquesta pedagogia carrinclona i immobilista que consisteix en explicar a aquell que t’agredeix com no agredir-te o a la que t’explota que com a feminista o dona no ho ha de fer. Prenem aquella pedagogia lluminosa de fer i dir el que som i el que ens passa, de posar nom i actuar, de centrar-nos en crear i deixar-nos estar de giragonces i jugades mestres que ens tornen a portar sempre al mateix punt. Al final és tan fàcil i profund a la vegada com preguntar-nos què hem vingut a fer i què deixarem per fer a les altres.

Si hagués de fer propostes molt més concretes diria que caldria recuperar les maneres i cèlules bàsiques d’organització:

Grups d’autodefensa tant física com emocional que actuin també com a grups de denuncia que acullin, i s’autoorganitzin en la defensa individual i colectiva, i que quan faci falta i ho vulguin les agredides, denunciin els agressors sense deixar lloc a corporativismes ni excuses.

Grups de sensibilització veïnal i barrial que treballin en desmuntar els rols i estereotips però que colaborin en la denunica als agressors, la defensa a les agredides i puguin teixir una xarxa de suport material ( allotjament, formació, defensa legal, assessorament etc) i puguin ser un referent a l’hora de crear assemblees de barri o poble encaminades a l’autogestió

Foment de la formació en la defensa dels drets en el lloc de treball i foment de la denuncia de tots i cada un dels casos de masclisme, ja sigui abús de poder o assetjament, dins del lloc de treball. Així com organitzar-nos les dones treballadores per a tocar tots i cada un dels aspectes que toca la lluita contra el capitalisme i l’heteropatriarcat

I així podriem seguir amb exemples concrets sempre tenint en compte que no hi ha una sola manera de fer ja que no només hi ha una sola circumstància o conjuntura i que, per tant, sense horitzontalitat no estarem construint res.

Com veieu sempre acabo arribant als mateixos punts: autogestió, suport mutu, anarcofeminisme, acció directa i feminisme de classe. I mentre cada any el finalitzem igual, cada any faré les mateixes propostes fins que després de parlar-les, llegir-les i debatre-les, les puguem portar a terme sense sentir-nos lligades o culpables.

 

Mireia Redondo Prat

image_pdf

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*